Mentre veus els dibuixos, vaig a comprar unes quantes coses que em fan falta; no tardaré.

Aquella tarda, la petita Montse mirava entretinguda uns dibuixos d’animació en un dels canals de la televisió, i quasi no se n’adonà de la sortida de la seva mare.

• Seria bonic poder jugar amb aquests nens, són tan simpàtics!

Va passar una estona, i aquells brivalls (dos nens i una nena), es dirigien al parc d’atraccions, quan un dels nens va tenir una idea.

• Podríem convidar a vindre amb nosaltres aquesta nena, i així seriem dos nens i dues nenes. Ei tu!; sí, tu, no badis, vols venir a jugar amb nosaltres?, anem al parc d’atraccions, ens ho passarem molt bé.

La noia no va dir res, pensant que cridaven a una altra nena.

• Vaja, em farà sortir fora de la pantalla per a dir-li-ho.

El noi va saltar cap endavant, i tragué el cap per la pantalla, mirant el menjador de la Montse.

• Jo sóc el Pere, com et dius tu?
• Mo... Mo... Montse.
• Vens amb nosaltres, o et quedes aquí sola Mo... Mo... Montse?
• No sé què fer, la meva mare em buscarà.
• La teva mare ha anat a comprar, decideix-te d’una vegada, sinó, torno a dintre; després d’arriscar-me a treure el cap, seria una llàstima que hagués de tornar amb els meus amics sol.
• D’acord, però sols poca estona.
• Som-hi, doncs, dóna’m la mà.

En Pere va donar una bona estirada a la mà de la Montse, i la noia va entrar a la pantalla. Quan va travessar el cristall, es trobaren els dos dintre d’un túnel fosc, il.luminat per unes petites bombetes on hi havia infinitat de tubs o alguna cosa semblant.

Com és que n’hi ha tants de tubs?.Això són fils d’electricitat. Ens serveixen per a seguir-los com si fossin camins, i ens porten on ens esperen els altres.

Varen caminar una estona, i per fi deixaren el túnel enrera i varen baixar a un pati gran on trobaren l’altra parella.

• Us presento la Montse, ells es diuen Miquel i Sílvia.
• Des de fora, se us veu tant a prop que no m’imaginava haver de passar un túnel tant llarg.
• Heu tardat molt, si no anem ràpid al parc, ja no caldrà anar-hi.

Els quatre brivalls, anaren a divertir-se al parc, i pujaren a una atracció darrera l’altra, sense parar. En Pere, el Miquel i la Sílvia ja estaven cansats de gronxar-se, perquè ho feien quasi cada dia; però la Montse, volia pujar a l’avió, al tren de la por, a la sínia, i no sé a quantes coses més.

• Per avui, ja n’hi ha prou de parc, hem d’anar a casa.

Els va costar treure la Montse d’aquelles atraccions on s’ho passava tant bé, però a la fi, s’encaminaren cap a casa dels brivalls.

• Vosaltres viviu dins la tele tot el dia?
• És clar, en algun lloc o altre hem de viure.
• Deu ser molt divertit, tot el dia deveu veure dibuixos animats.
• Nosaltres no els veiem, els fem; tu et penses que tot el dia juguem? També treballem i anem a escola com tots els nens.
• Doncs com és que en els dibuixos sempre jugueu?
• Perquè a l’hora de jugar és quan ens veiem a la pantalla de la televisió; no creus que seria molt avorrit veure’ns treballar o veure’ns anar a l’escola? Els dibuixos són, perquè vosaltres us ho passeu bé, i què millor per a divertir-vos que el joc?
• Tens raó, que ruc que sóc. I els vostres pares, també us renyen?
• A vegades, igual que a tu. Nosaltres també fem alguna entremaliadura de tant en tant.
• De totes maneres, em sembla divertit viure dins la tele. I tots els altres personatges de la televisió també viuen aquí dintre?
• És clar que sí. Mira, ja arribem, aquella és la meva casa. Escolteu, entreu dintre ijo aniré a acompanyar la Montse perquè surti de la tele.
• Em puc quedar una estona més amb vosaltres?
• És tard, i la teva mare tornarà a casa.
• Això és tant divertit que em quedaria sempre aquí.

En Miquel i la Sílvia s’acomiadaren i varen entrar a la casa. En Pere i la Montse començaren a caminar en direcció al túnel que els havia de portar fora de la pantalla.

• I com ho feu, perquè els dibuixos ens interessin tant?
• Procurem fer un guió que sigui bonic i entretingui, però de vegades ens és difícil, i a vegades fem coses fora de programa, per veuresi als nens els agrada més, com per exemple, invitar a algú de fora.
• Com ara jo?
• Si, com ara tu.
• I tots els nens m’han vist per la tele aquesta estona que he estat amb vosaltres?.
• És clar que sí, per això t’hem invitat.
• Carai, que bonic; i si m’ha vist la meva mare, o alguna amiga meva?, quina il.lusió.
• La teva mare no era a casa.

Els dos brivalls varen arribar a la pantalla del televisor.

• La teva mare obra la porta, corre, hem d’espavilar-nos.
• Jo no veig res, com ho saps?.
• Mira per aquella finestra i la veuràs, has de sortir de la tele abans que s’adoni que no hi ets.

La noia va mirar per la finestra, però ja era massa tard, la seva mare caminava en direcció a ells.

• Vaja, la Montse deu haver anat a jugar i s’ha deixat la tele encesa.

En aquell moment la mare de la Montse estava quasi bé damunt d’ells, i va allargar la mà. En un instant la finestra que visualitzava el menjador de la Montse va desaparèixer.

• La teva mare ha apagat la tele.
• I què passarà ara?
• A mi no res, però tu no podràs sortir de la tele, ja que la finestra que formava el teu televisor encès, era per on havies de sortir, i ara ja no existeix.

Efectivament, aquella finestra feia de límit entre el menjador de la Montse i el túnel que hi havia dins la tele, i just quan la mare de la Montse havia apagat el televisor, la finestra havia desaparegut, i amb ella, tota possibilitat d’anar a casa.

• Era l’única sortida perquè tornessis a casa, ara haurem d’esperar que la tornin a posar en marxa.
• Si no és per casualitat, no la posaran en marxa fins a la nit, o qui sap si fins demà. La meva mare em buscarà; hem de trobar una sol.lució.

Els dos brivalls varen començar a pensar, i no trobaven cap solució al problema que se’ls havia plantejat.

• Ho sento, però no podem estar-nos més temps pensant; així no arreglarem res. Hem de demanar ajuda als grans; vine amb mi, el meu pare t’ajudarà.

Varen dirigir-se a casa del Pere, i explicaren la situació al seu pare. Deixant de banda el problema, la Montse estava contenta perquè sempre li havia agradat poder parlar amb el pare del Pere, home de bona alçada, primi elegant, i el que resultava més important, un bon home.

• Ja saps que l’última vegada que vàrem invitar a un nen de fora de la pantalla, va passar el mateix; us tinc dit que no inviteu als menors. Recordes com vàrem solucionar el problema, aquella vegada?
• Fa molt de temps d’això; deixeu-me pensar pare, crec recordar-ho.

En Pere va estar-se pensant una estona, i després va veure les coses més clares.

• És clar, com he pogut ser tant ruc!, hem de buscar una altra finestra.
• La podeu inventar?
• És clar que no; hem de buscar una casa veïna a la teva, en la qual tinguin la tele engegada, i hauràs de sortir per allí.

Mentre els brivalls miraven finestra per finestra per a trobar la casa veïna de la Montse, fora de la pantalla, la seva mare començava a preocupar-se.

• On haurà anat aquesta criatura?, sortiré a buscar-la, deu ser a casa d’alguna de les seves amigues.

Després de bastant temps, la Montse, en mirar per una de les finestres, va reconèixer la mare de la seva amiga Susi.

• Ei, vine!, aquesta és la casa d’una amiga meva.
• Bé doncs, sortiràs per aquí, però ara no, la mare de la teva amiga està veient la televisió, i s’adonaria que surts a través del cristall. Entraràs amb mi al túnel, i quan la dona s’aixequi, saltaràs a fora.

Així ho varen fer, travessaren el túnel i es posaren a la vora del cristall, a punt de saltar fora, quan sentiren que a la porta de la casa, algú tocava el timbre. Varen aprofitar que la mare de la Susi va anar a obrir la porta, per acomiadar-se.

• Gràcies per tot, Pere; no t’oblidaré mai.
• Em seguiràs veient dia a dia des de fora, no?
• És clar, que ruc que soc.

A la porta del carrer, qui havia tocat el timbre era la mare de la Montse.

• Que hi és la Susi?
• No, avui ha anat amb el seu pare a fer unes compres i a passejar una mica, però no poden tardar, perquè és quasi l’hora de sopar.
• Que en saps alguna cosa de la Montse?
• No, no l’he vista. Que passa alguna cosa?
• No, res d’importància, l’he deixada que mirava la televisió, i haurà sortit a jugar no sé pas on.
• Puc fer alguna cosa?
• No, gràcies; em falten algunes cases per mirar, en alguna d’elles la trobaré. De totes maneres, si la veus, fes-la venir cap a casa.
• Ho faré, adéu, fins ara.

La dona va tancar la porta i es dirigí de nou al menjador, per a seguir veient la televisió, mentre esperava que vinguessin el seu marit i la seva filla.

La Montse ja havia sortit de la pantalla, i estava asseguda a terra davant del televisor. La mare de la Susi va entrar al menjador.

• Què hi fas tu aquí?
• He vingut a veure si hi havia la Susi.
• I per on has entrat?
• Per la pantalla del televisor.
• Au va!, no siguis bromista.
• Per la porta, naturalment – Rectificà la noia.

La dona no sabia si creure-la, ja que tota l’estona havia estat a la porta parlant amb la seva mare, però no comprenia com aquella nena s’havia posat dintre del menjador.

La Montse estava pensant que el Pere li havia dit que no expliqués a ningú la seva aventura, però ella sabia que era igual que l’expliqués o no, perquè realment ningú la creuria.

• En fi, anem, et portaré a casa, la teva mare està molt preocupada per tu, no sé pas que li diré. Els brivalls teniu coses molt rares.