Tots esperàvem aquest any,

en el qual ens lluiríem,

volíem la glòria amb afany,

i fins els mesos empenyíem.

 

Quan ens trobavem a març,

a l'abril volíem arribar,

i després, ficats al maig,

al juliol volíem anar.

 

No pensàvem que el temps

ens juga males passades,

i s'emporta aquells vells...

persones molt estimades.

 

Any d'esperances i glòries

any mil nou-cents noranta-dos,

any d'olimpiades i joies

però any de molt dolor.

 

L'aixecàre'm poc a poc

i ens l'enduguére'm avall,

li sortien gemegs i plors,

per a queixar-se del seu mal.

 

Feia fred i era molt negre,

pel carrer no es veia ningú,

el vehicle al portal estava

i les portes va obrir algú.

 

En asseure's en el cotxe

els gemecs es van calmar,

aquell neguit tan ferotge

amb l'escalfor se'n va anar.

 

Va obrir els ulls a tot obrir,

amb mirada clara i tendra,

qui sap el que em volia dir...

No vaig arribar-la a entendre.

 

L'esperança es va notar,

quan amb cara de cansada,

confusament ens va parlar,

amb dicció fluixa i pausada.

 

Però ben cert és el que diuen:

unes hores abans de la mort,

les persones, va i reviuen,

després, s'apaguen poc a poc.

 

La Teresa ens va deixar,

Teresa Gavaldà i Miralles,

no la podrem mai oblidar,

en pau siguin ses deixalles.