En un petit poble de muntanya, qui sap de quina província catalana, hi vivien dos germans bessons. Devien tindre per aquella època vuit o nou anys, i junt amb altres brivalls de la vila, les hores que els quedaven lliures, baixaven a jugar a la riba d’un riu que passava prop del poble. El riu era cabdalós, i n’hi deien el riu ample.

Els nens d’aquesta edat, a l’escola, estudien els rius des que neixen, fins que desemboquen a la mar. Un d’aquells atrevits bessons s’havia posat al cap de seguir el riu, i era un projecte que en les properes vacances d’estiu, no volia deixar escapar.

Jo, era el primer any que donava classes a l’Ensenyança General Bàsica, i m’havia tocat estrenar-me en aquell petit poble que primer em venia gran, però després li vaig anar agafant el gust i ja m’hi sentia força bé.

El més espavilat dels dos germans, un matí dels primers que ja fèiem vacances, abans d’anar-me’n del poble, em va vindre a veure a casa.

• Senyor mestre, tinc un problema.
• Tu diràs Estevet.

El noi em va explicar el seu propòsit de fer el viatge pel curs del riu, des del naixement fins a la mar, per a veure en la realitat el que havia estudiat en els llibres.

- Molt bé, seria una experiència digna. Heu d’anar-hi acompanyats per algunes persones grans, alguns dels vostres pares per exemple. Heu parlat ja amb ells?

• Si.
• Què és el que necessiteu, doncs?
• El necessitem a vostè.

Aquelles paraules em varen vindre tan de nou, que encara avui no sé si les he digerit bé. Era una gran responsabilitat prendre aquells brivalls a una excursió que podia resultar perillosa; però com a mestre, davant els alumnes, no podia dir que no en una cosa de caràcter didàctic.

• Bé, podeu comptar amb mi, però ens ha d’acompanyar alguna altra persona gran. Quants brivalls vindreu?
• Uns vuit o deu, encara no ho sabem amb seguretat.
• D’acord, doncs, busqueu una altra persona i farem l’excursió, sempre que els vostres pares hi estiguin d’acord.

El brivall va marxar, i dos dies després ja havia trobat l’home que m’acompanyaria en el viatge: el capellà.

Feia poc que al poble havien canviat el capellà, i ara, era un noi jove que s’havia fet molt amic dels brivalls. L’Estevet era ben llest per a comprendre que havia elegit la parella ideal perquè els acompanyés.

Quan varen tenir els acompanyants, va ser quan els brivalls varen parlar de l’excursió amb els seus pares, i després, vaig saber que la varen plantejar dient que el mestre ajudat pel capellà, organitzava una excursió didàctica per a conèixer el riu.

Naturalment, la major part dels pares, veient que els nois anirien acompanyats per dos personatges de gran prestigi dintre del poble, els donaren permís per anar-hi. A la fi, es varen agrupar per l’excursió catorze nois.

Varen fer-se els preparatius durant uns dies, i un matí ben aviat, marxaren cap al nord, per a buscar el naixement del riu. Vàrem caminar dos dies quasi sense parar; sols paràvem per a menjar i per a dormir. Aquells brivalls tenien una vitalitat que el capellà i jo, havíem perdut feia temps.

• Aquesta aigua, d’on surt?
• De dins de la muntanya.

Vàrem estudiar com es produïa el naixement d’un riu, i quines circumstàncies internes de la terra ho permetien, i després anàrem baixant riu avall, fixant-nos en els canvis que s’anaven produint.

• Veieu nois?, ara el riu ja és més pla, dalt de les seves fonts era més alterós. Aquí l’aigua baixa més tranquil.la, encara que aquest riu, en ser tant cabdalós, fa perillós banyar-se en ell, en tot el seu recorregut.

Quina ens hi vaig dir!. A l’entremaliat de l’Estevet no li va passar altra cosa pel cap, que voler-se fer el valent davant els altres i banyar-se al riu. Però, com he dit abans, el xaval no tenia ni un pèl de ruc, i va esperar l’ocasió propícia per a fer-ho.

Aquell migdia, portàvem ja bastant temps d’excursió, i ja havíem deixat el poble al nord quan vàrem parar a dinar.

Mireu nois, aquests dies passats no hem parat, i crec que aquest és un bon lloc per a passar tranquil.lament tota una tarda. Us proposo que aixequem el campament en aquest punt i dormim aquí; demà estarem ja descansats i podrem seguir el riu més avall.

La majoria dels brivalls varen estar d’acord amb la proposta, i mentre uns feien el menjar, els altres plantaven les tendes dirigits pel capellà i jo mateix.

Quan vàrem acabar de menjar, alguns dels xavals varen reunir-se i parlaven entre ells, i els altres es varen adormir. El capellà i jo, vàrem veure la calma que hi havia en el campament, i l’aprofitàrem per a descansar una estona, que prou falta ens feia; i ens quedàrem adormits quasi a l’instant.

Aquell moment sí que va ser ben aprofitat per l’Estevet per fer-se el valent.

• Fa molta calor nois, algú es vol banyar amb mi?
• Estàs beneit Estevet?, el mestre ens va dir que era perillós, ja saps que al poble tampoc ens deixen banyar.
• Tu saps que com més avall més calmat és el riu; i ara estem més avall del poble. Només cal que miris l’aigua, sembla que no es mogui.
• Jo t’acompanyo, perquè tampoc tinc por.
• Germans havien d’ésser.
• No vol posar-se a l’aigua ningú més?

Els altres nois no varen dir res, i els dos germans bessons es despullaren del tot per no mullar-se la roba, i es llençaren al riu. Varen donar unes braçades, i de sobte, ja que el riu és traïdor, els va agafar un corrent i se’ls emportava riu avall.

• Auxili, traieu-me d’aquí! – Cridava l’un.
• Auxili, que m’ofego! – Cridava l’altre.

Un dels xavals va despertar el capellà, i aquest em va despertar a mi.

• L’Estevet i el seu germà s’ofeguen.

Em vaig aixecar tan de pressa com vaig poder i ens vàrem dirigir al riu. Jo ja em volia tirar dintre sense aturar-me a pensar què seria el millor, quan el capellà em va dir que no ho fes.

• Primer mirarem la situació dels nois, i després ens llençarem al riu per la part que estigui més a prop d’on són ells.

Així ho vàrem fer, i després corríem riu avall per la riba, fins que arribàrem molt a prop d’ells; llavors, ens traguérem les sabates com vàrem poder i ens llançàrem al riu.

• Tu, vés per l’Estevet, jo aniré per l’altre.

Els altres brivalls, jo no sé si s’havien adonat del perill que envoltava els dos germans; el cas era que veure’ns a mi i al capellà, primer com corríem, i després com nedàvem, els provocava una situació ben còmica.

Aquells minuts de rescat no s’acabaven mai, em creia que quan estava a punt d’aconseguir agafar a l’Estevet, no tindria forces per a fer-ho. Fins i tot dintre de l’aigua suava a rajos, de la calor que em produïa l’angoixa que passava dintre meu.

Després de lluitar amb el riu una bona estona, vàrem aconseguir treure els nois a la vora. Estaven quasi inconscients, tossien per culpa de l’aigua que s’havien empassat, i respiraven malament. Les nostres nocions de socorrisme eren nul.les, però vàrem fer el que havíem vist al cinema o havíem llegit a les revistes.

El cas és que els brivalls, després d’una bona estona, ja respiraven millor. El capellà i jo ens vàrem estirar damunt l’herba i amb la satisfacció d’haver-nos tret un pes del damunt, ens adormírem.

A la nit, després de sopar, varen vindre els dos germans bessons a disculpar-se.

• No tornarà a passar, ens creiem que aquí, les aigües ja no eren perilloses, i com que no les veiem moure, pensàvem que podríem banyar-nos tranquil.lament.

Què havíem de fer amb aquells dos brivalls, si semblaven uns angelets!; els vàrem perdonar no sense renyar-los abans, i continuàrem l’endemà l’excursió durant uns dies més. El riu era tant llarg, que se’ns va fer difícil arribar a la desembocadura, on l’aigua s’endinsa a la mar i es mesclaamb les ones que porten la sal al final del riu.

Vàrem estudiar els fenòmens propis de la desembocadura, i vàrem veure a la llunyania algunes barques de vela que navegaven per aquella mar oberta; i finalment vàrem tornar a casa a gaudir del que ens quedava de l’estiu.

Al proper curs, jo ja no donava classes en aquell poble; m’havien donat la plaça més a prop de casa meva.

A dalt de la vila, perduda al mig de les muntanyes, quedaven aquells germans bessons que ja no veuria més, però que quedarien en el meu record per sempre.