En un poblet perdut entre camps i camins de pagesia, jugàveu i us movíeu de petits. Prompte vareu haver de treballar - eren altres temps – amb prou feines acabàveu de sortir d’una guerra i us tocava ajudar als vostres pares i tirar endavant sense contemplacions.

Però malgrat les dificultats, ben bé sabeu que els joves troben temps per tot. Essent del mateix poble no puc dir que us vareu conèixer, més aviat he de dir que us fixàreu l’un en l’altre i vareu decidir emprendre el camí de la vostra vida plegats.

Un 15 de desembre de fa molts anys, enmig del fred d’hivern us presentàreu a l’església i firmàreu els papers d’unió, i... després... cap a Barcelona falta gent, per donar-vos el caprici d’un petit viatge de nuvis a l’estil de l’època. Fins i tot el Roxy de la plaça Lesseps, aquell vell cinema de reestrena que nomena Serrat en la seva cançó, us va veure riure o plorar... Qui sap.

Al principi tot costa. De la casa d’una tia, vareu passar al carrer del dimarts, a la vivenda on heu viscut fins ara. Mentre, la nova família es va engrandir amb la vinguda del fills, en el vostre cas un nen i una nena que de segur, us teníen ben entretinguts.

Tu, Josep Maria, vas ser prou llest per agafar una feina fixa, d’aquelles que encara que fes fred, plogués o nevés, et permetia tenir el sou assegurat y entre el Pantà i les terres que cuidaves, en tenies prou per viure honestament.

Tu, Pepeta, has estat dona de casa; prou n’has tingut de feina amb els fills i fins fa poc amb els néts també.

Ara, que heu passat cinquanta anys junts, és hora de fer valoracions i qui millor que vosaltres mateixos per fer-les. Des de fora només podem dir que sembla que us ha anat força bé. Encara que no us ha sobrat res, tampoc us han faltat mai les coses més necessàries; heu sabut pujar els fills de manera que també a ells els ha anat bé a la vida; i potser el que a hores d’ara, és el més important: Fa cinquanta anys i seguiu junts. Per molts anys.

Enhorabona a tots dos.

Ramon i família.