Pep!, vés a la teva habitació a fer els deures.

• Però mare, és l’estiu i vull anar a jugar.
• Prou temps que tens per a jugar; au va!, que encara és aviat, puja dalt i treballa una estona.

En Pep va pujar de mala gana, i va posar damunt del seu escriptori la llibreta on havia de fer els problemesque el mestre li havia manat per aquell estiu. Va obrir alguns llibres de consulta, i al cap de pocs segons, va buscar dintre la seva bossa, l’estoig on guardava els llapis, bolígrafs, la goma per a esborrar, i la ploma estilogràfica per a passar els treballs en net. Estava tan enfadat, que buscant un dels llapis, els altres estris el molestaven.

• Surt del mig, no veus que busco el llapis?
• No t’enfadis home, si fer els deures és el més bonic del món!
• Qui ha parlat?; qui hi ha aquí?
• Sóc jo, la teva ploma, si sabessis el que sóc capaç de fer, no em tractaries d’aquesta manera.

En Pep es va quedar amb la boca oberta, no sabia què pensar.

• I des de quan saps parlar tu?
• Doncs, des que em varen fabricar, possiblement, en vaig saber abans que tu.
• I què és això tan important que saps fer?
• Sé volar. Agafa’m i t’ho demostraré.

En Pep, va començar a riure, i no donava crèdit a les seves orelles.

• Tu fes el que et dic, i veuràs com dintre de poc, estarem tots dos dalt del cel. En primer lloc, desenrosca’m, i mira si estic carregada; crec que no ho estic.
• És que vols posar-te a escriure?
• No home no, la tinta és el meu combustible.

Les paraules de la ploma, cada vegada varen fer-se més serioses, i en Pep va començar a creure el que li deia. La va desenroscar, i estava quasi buida. Va agafar el tinter, i posant la punta dintre la va omplir estrenyent i deixant a poc a poc el dipòsit de goma on anava la tinta.

Quan la ploma va estar plena, en Pep, la va tornar a enroscar.

• Deixa’m damunt l’escriptori i veuràs com m’aixeco sola.

La va deixar, i la ploma escalfà els seus motors, i va donar una volta per l’habitació.

• Fantàstic noia, ets una meravella.

En aquell moment es va obrir la porta de l’habitació i va treure el cap la mare d’en Pep.

• No juguis i fes els deures, que des de baix et sento parlar sol; tens massa imaginació.

I la dona va tornar a marxar a fer les seves coses.

• Obra la finestra, que tu i jo, donarem una volta per fora.

En Pep obrí una mica la finestra, i va tornar a asseure’s a la cadira del seu escriptori.

• Jo sóc massa gran i peso molt, surt tu, i ja tornaràs a vindre; però no t’escapis, que a l’hivern, a l’escola, et necessito.
• Puja damunt l’escriptori.
• El trencaré.
• Amb compte, home.

El noi va posar-se dret damunt el moble, i va començar a fer-se petit i més petit, fins que va ser de la mida de la ploma.

• Carai, que gran t’has fet plometa meva.
• Ets tu que t’has fet petit, mira les coses que t’envolten.

En Pep va començar a mirar al seu voltant, i veié com tot era de tamany gegant. Va posar-se a la vora de l’escriptori, i mirà al terra, li va semblar un gran precipici.

• Tinc por.
• Puja damunt meu, i agafa’t fort.

La ploma va tornar a escalfar els motors, i posant-los a tota potència, perquè anava carregada, va emprendre el vol, i va sortir per la finestra. Varen travessar tot el poble per damunt de les seves taulades i terrats, i varen marxar als afores, a una alçada bastant gran.

• Què et sembla tot això?
• Primer em feia por tanta alçada, però ara, m’agrada. Què és aquest camí tan estret que es veu allà?
• És la riera del teu poble; i mira més enllà, allò que sembla una estora verda, és un bosc de pins.

• Apropa-m’hi més, que vull tocar les branques dels arbres.

La ploma, va baixar a tota velocitat i va passar pel mateix costat dels pins; el noi va acariciar les seves fulles en forma d’agulla, i tornaren a agafar alçada.

• Ni les bruixes, damunt la seva escombra, poden córrer tant com nosaltres.

• Tens raó noi, les escombres són lentes; les haurien de canviar per plomes.

En aquells moments, la ploma va canviar de direcció, i es dirigí cap a casa.

• Tan bé que m’ho passava!, no podem estar una mica més de temps?
• No, perquè ja sols ens queda mig dipòsit de tinta, i el necessito per a tornar.

Camí de casa, es varen endinsar en un núvol blanc que descansava damunt la riera, esperant l’hora de descarregar la seva aigua, i anar a buscar-ne més al mar.

• No veig res, s’ha posat boira.
• Som dintre d’un núvol; ara sortirem.

• Sembla de cotó moll. Aquesta humitat és l’aigua que cau quan plou?
• Sí Pep, és l’aigua de la pluja.
• Llavors, avui plourà?.
• No ho crec, perquè aquest núvol és petit i no llençarà l’aigua si no en venen més, i encara que la llencés, se li acabaria de seguida, i quasi no es notaria.

Sortiren del núvol i varen minvar l’alçada. De sobte, veieren un objecte de colors que s’apropava pel seu davant.

• Què és allò?
• És una papallona. Hem d’esquivar-la, agafa’t fort.

La ploma va girar com va poder, i l’animal, els va passar pel damunt. Però a aquella papallona, li va semblar que el Pep i la ploma, eren un objecte estrany en aquell cel tan blau; va canviar la direcció, i volà de nou cap on es trobava en Pep damunt la ploma.

• Compte, que torna a vindre!
• Agafa’t fort.

La ploma va agafar alçada de sobte, i quan la papallona va passar per sota, va descarregar damunt d’ella, un raig de tinta, com si fos un pop dintre l’aigua, que li va anar a parar en tota la cara.

• No m’agrada haver d’actuar així, però si ens volem lliurar d’aquest animal, no hi ha més remei.
• I ara, li quedarà la taca negra per sempre?
• Quan s’hagi rentat dues o tres vegades, ja li haurà marxat.

Varen entrar per la finestra, que continuava estant una mica oberta, com l’havia deixada en Pep, i es posaren damunt l’escriptori. El brivall es posà dret, i va començar a créixer, baixant després a terra.

• Pep, com portes els deures?, has acabat ja?

La mare del noi, va obrir la porta i entrà a l’habitació.

• Encara bo que has obert la finestra, amb la calor que fa, almenys que passi l’aire. Encara no has fet res?; doncs no sortiràs fins que hagis acabat els problemes.
• Ja he sortit,acabo d’entrar per la finestra, i ...

En Pep va explicar a la seva mare el que li havia passat; ho feia amb tant d’entusiasme, que la dona va arribar a creure que el noi s’havia adormit damunt dels llibres, i ho havia somniat tot.

• Bé Pep, aquesta nit, doncs, ho hauràs d’explicar a les bruixes per a veure si canvien el seu mitjà de transport.

Quan la mare d’en Pep va marxar, el noi va desenroscar la ploma i va veure que ja quasi no li quedava tinta.

• Gastes molt, plometa meva, però estic content de tenir una ploma tan valuosa. Des d’ara, seràs la meva mascota.
• No sóc tan valuosa com et penses, totes les plomes dels nens del poble poden volar.
• Jo creia que tu eres especial.
• Doncs ja ho veus, sóc com totes les altres plomes.
• I per què no he vist volar ningú fins ara?
• Perquè quan un no sap aquest secret, no s’hi fixa, i també perquè com que les plomes en volar, gastem tinta, no ho fem massa sovint.
• Vols dir que no m’enganyes?
• És clar que no; jo no dic mentides a ningú. Tu, vés mirant de tant en tant el cel, i alguna vegada en veuràs passar.

En Pep va desar la ploma dintre de l’estoig, i el va posar a la bossa. En aquells moments, va passar un dels nois muntat damunt la seva ploma, per davant de la finestra, però el Pep havia començat a fer els deures, i estava massa ocupat per a adonar-se’n.