Feia calor, el senyor Quim es bellugava damunt del llit, va retirar el llençol de sobre el seu cos i seguia suant lleugerament. Va mirar el rellotge; eren les cinc de la matinada, li quedava menys d’una hora per a dormir. Moments abans de les sis tocariael despertador i s’hauria de llevar per anar a agafar el tren. Possiblement era per això que li costava dormir, perquè el senyor Quim ja no estava acostumat a viatjar en tren, només es dedicava a fer petits viatges de tant en tant, amb el seu cotxe particular, unes vegades per qüestions de feina, i unes altres, pel plaer de sortir amb la família. Se sentia cansat només de pensar-ho; feia anys que no agafava el tren, i cinquanta anys a l’esquena, encara que de vegades costa de reconèixer, acostumen a pesar una mica.

Feia poca estona que havia aconseguit adormir-se, i tocà el despertador; l’home va tenir la sensació que sempre li passava el mateix; però, si el senyor Quim tenia una virtut, aquesta era que no li costava aixecar-se. Es netejà, va fer un mos, es preparà un entrepà pel viatge, i va donar un petó molt suau a la seva dona, que seguia dormint; agafà la cartera de la feina, i va sortir al carrer.

A aquella hora del matí, feia més calda a casa que fora, i l’aire fresc li acariciava la pell de la cara i dels braços amb molta blanor, amb una delicadesa extraordinària, que li omplia l’anima de bonança. Caminava rambla amunt per després, desviar-se en direcció al port per anar a parar a l’estació del tren.

El senyor Quim havia sentit parlar dies enrera, que actualment hi ha uns abonaments per a viatjar en tren, que resulten millor de preu.

-Bon dia, he d’anar tota la setmana a Barcelona, que tenen algun tipus d’abonament per a vuit o deu viatges?.

-Si senyor, un abonament per a deu viatges.

-Molt bé, me’n donarà un amb destí Barcelona-Sants.

El senyor Quim, va agafar el seu abonament, i a les set i dos minuts, pujava al Catalunya Expres, que sense gairebé retard, deixava l’estació de Tarragona.

L’home pensava que tot havia canviat molt. Quan ell agafava el tren, ja fa una colla d’anys, poques vegades arribava amb puntualitat, i d’abonaments ni parlar-ne, com a molt, podia comprar-se un bitllet d’anada i tornada.

Quan portava mitja hora al tren, es va treure el petit entrepà de la cartera, i va començar a menjar amb força gana. En haver acabat de menjar, va treure una novel·la que s’havia posat a la cartera, per entretenir-se mentre el tren avançava terreny cap al seu destí. Poc després, va passar el revisor.

-Bon dia, el bitllet per favor.

El senyor Quim va buscar en el fons de la butxaca, i en va treure l’abonament.

-Ho sento, senyor, però aquest abonament no està marcat.

L’home, al primer moment va entendre que el revisor no tenia la màquina per a marcar-lo.

-Aquest tipus d’abonaments s’han de marcar abans de pujar al tren; a les estacions hi ha una màquina especial per a fer-ho.

-I com volia que jo ho sabés si és la primera vegada que l’utilitzo?; el senyor taquiller em podia haver avisat.

-Em sap greu, però hauré de cobrar-li el doble del que val el viatge.

En aquell moment, en uns seients més enllà, un matrimoni de mitjana edat, va cridar al revisor amb insistència per consultar-li alguna cosa; el cas és que l’home va anar a atendre la parella que el reclamava. Quan va tornar on havia deixat al senyor Quim, potser perquè li va veure cara de bona persona, o va notar que estava molt atabalat, va canviar d’opinió.

-Bé, només li cobraré el preu del viatge, però la propera vegada, marqui el seu abonament a la màquina abans de pujar al tren.

-No es preocupi, ho faré; gràcies.

El senyor Quim es va sentir com un perfecte imbècil, però no era culpa seva, ningú l’havia avisat d’una cosa tant simple com era marcar l’abonament; i ningú l’havia avisat, simplement perquè moltes persones, suposen que qualsevol cosa que per a elles és quotidiana, és quotidiana per a tothom. Avui dia, sembla que qualsevol persona, ha de saber-ho tot.Sort que el revisor, va resultar ésser un bon home.

El tren entrava a l’estació de Sants, i el senyor Quim vapreparar la seva cartera i posant-se dret, va apropar-se a la porta del vagó per a baixar. Quan es va aturar, va començar a baixar gent, tanta gent, que les escales mecàniques de l’estació no donaven l’abast. Per sortir de la zona de les andanes, hi havia uns vigilants que demanaven el bitllet. El senyor Quim ja l’havia desat en algun indret de la seva cartera.

-On hauré posat jo l’abonament!.

L’home, remenava i tornava a remenar la cartera, s’enfonsava les mans a les butxaques, tornava a buscar a la cartera, i l’abonament no sortia. El senyor Quim, es va posar en un racó, va buidar la cartera al terra, i quan ja havia mirat quasi bé per tot arreu, l’abonament va sortir d’enmig d’uns papers.

L’home, havia d’agafar la línia cinc del metro en direcció a Horta, i havia de baixar a l’estació de La Segrera. Com que tenia ganes d’orinar, abans, va voler anar al servei.

El lavabo de l’estació estava tancat, potser perquè l’obrien més tard, o bé perquè en aquell moment el netejaven. L’home es va esperar uns cinc minuts, i en veure que no l’obrien, va anar al servei d’una de les cafeteries de l’estació.

-Maleïts sigueu! – va dir-se a ell mateix.

La porta s’obria amb una fitxa que només es podia aconseguir a canvi d’una consumició, i encara que molestés a l’usuari, no deixava de tenir la seva lògica. L’home, que en un principi, el fet d’anar al servei, era només per prevenció, notava que començava a fer-li falta, potser encara més pel fet de no poder-hi anar. De bona gana hauria demanat un cafè amb llet, i fins i tot alguna cosa més, però començava a fer-se tard per a poder arribar a l’hora al seu destí; així doncs, va decidir encaminar-se cap al metro, i va pensar que ja aniria al lavabo en un altre moment.

Aquella era una hora molt dolenta per agafar el metro; molta gent de la ciutat començava a treballar a les nou, i tots els vagons anaven ben atapeïts. Per un moment, al senyor Quim li va passar pel cap d’esperar el proper tren, però va pensar que molt probablement també aniria ple, i no tenia temps per a perdre.

Va pujar al vagó que se li va aturar més a prop, i amb prou feines va poder tancar-se la porta. Encara que el senyor Quim no es podia agafar enlloc, i amb la velocitat, el metro es movia considerablement, no hi havia perill de caure, ja que estava ben envoltat d’homes i dones, de nois i noies que l’aguantaven ben dret; en realitat, s’aguantaven els uns als altres. Allò era de pel·lícula.

En una sotragada una mica més forta que les altres, se li va posar a uns mil·límetres dels ulls, una mena de flor amb el tronc verd intens, i amb les fulles fosques acabades amb punta, com si fossin fletxes a punt de clavar-se, del centre de la qual sortia un cuc verd amb tonalitats blavoses; tenia la boca d’una serp que treia una llengua de color vermell, imitant una postura amenaçadora. Sort que només es tractava del tatuatge que portava pintat a l’espatlla, una de les noies que tenia davant, perquè al senyor Quim, aquelles bestioles no li feien cap gràcia.

La necessitat d’anar al servei, se li accentuava cada cop més, i el fet d’haver de viatjar dret, el perjudicava, ja que si hagués pogut seure, la cosa s’hagués fet més suportable.

Sobtadament, a l’estació de la Diagonal, aquells atapeïts vagons es van buidar quasi per complet, i l’home va poder seure fins a final de trajecte, donant un respir a la seva bufeta. Semblava que tot Barcelona treballés a la Diagonal.

Quan va baixar del metro, va notar que alguna cosa dintre seu, el premia; caminava a pas lleuger per aquells passadissos, pujava les escales d’obra, perquè les automàtiques anaven massa a poc a poc; ben mirat, semblava un xaval de vint anys. El primer que va fer en sortir al carrer, va ser intentar cercar amb la vista un bar o bé una cafeteria on prendre alguna cosa i poder descarregar, i en girar la cantonada, en va veure un a uns dos-cents metres.

-“Senyog, senyog”.

Davant seu, hi havia una noia d’una trentena d’anys, de mitjana estatura; era una noia de color, amb el cabell fosc i uns ulls clars molt bonics que contrastaven amb la foscor de la pell.

L’home va dissimular com va poder la seva urgència, i alternava un peu amb l’altre a l’hora de sostenir-se al terra, provocant saltets diminuts, procurant que no es notés. Tot i la seva delicada situació, no va perdre la seva habitual educació. La noia, parlava castellà amb un cert accent estranger.

-“¿Sabe donde está la calle Felipe II?, sé que tiene que estag cegca de aquí, pego no la encuentgo”.

-No es preocupi senyoreta, no soc d’aquí, però tinc un plànol de la ciutat, i si vostè sap que el carrer és a prop d’aquí, veurà com el trobarem.

El propi senyor Quim es va sorprendre de la seguretat amb la que havia parlat; ell i la noia, van mirarel plànol una estona,i no van tardar atrobar el carrer que buscaven. Després d’acomiadar-se, l’home, cametes ajudeu-me, va dirigir-se tant ràpidament com va poder cap al bar que havia vist feia una estona.

-Bon dia, em prepararà un cafè amb llet, per favor.

Amb prou feines havia acabat de pronunciar la frase, l’home va dirigir-se ràpidament al servei. S’havia acabat el seu patiment.

El senyor Quim no va poder beure’s el cafè amb llet, ja que cremava de valent, va pagar-lo, i es va dirigir amb un cert retard cap a la feina.

-“Quan torni a casa, ja serà una altra cosa, amb l’experiència d’aquest matí, no tornaré a passar per les mateixes peripècies que he passat, ja que sabré com evitar-les” -va pensar.

Com que la jornada a Barcelona, havia acabat a l’hora de dinar, el senyor Quim es va dirigir a la boca del metro. Es va treure l’horari de trens de la butxaca, i va mirar a quina hora en passava un. Encara faltava una bona estona, podria agafar el metro amb tranquil·litat, i encara li sobraria temps per a menjar alguna cosa, a l’estació de Sants.

La boca del metro, estava tancada. L’home, va donar un cop d’ull al seu voltant per a veure on dimonis n’hi havia una altra. No la va veure. Deixant-se portar per la seva intuïció, que normalment era encertada, va agafar la direcció que li va semblar més coherent.

No s’havia equivocat. Quan havia caminat uns minuts, a quaranta metres davant seu, va veure l’altra boca del metro. Davant mateix de les escales, hi havia una llibreria. Estava oberta. El senyor Quim, va mirar-se el rellotge; passaven pocs minuts de la una del migdia. Tenia temps i volia comprar un llibre per al seu fill. L’home va entrar a la tenda, i va dirigir-se al noi que hi treballava.

-Bon dia, que tenen llibres de la col·lecció Vaixell de Vapor?

-No ho sé, ara li miro.

Després d’una estona, aquell noi, en va treure uns quants. El senyor Quim els va fullejar, i finalment en va triar un.

-M’emportaréaquest, segur que li agradarà, me’l pot embolicar per a regal?.

Hi ha persones a les quals, això d’embolicar per a regal, no se’ls dona bé. Aquell noi, va començar a agafar el paper, a tallar-lo, a mirar-lo d’un costat i de l’altre, amb una lentitud increïble. L’home, de tant en tant, es mirava el rellotge, i veia que havia d’anar a l’estació amb certa urgència. El noi, es barallava amb el paquet, doblegava el paper, veia que no li quedava massa bé, el tornava a doblegar. El senyor Quim, perdia la paciència, però no s’atrevia a donar-li pressa, perquè si el posava nerviós, encara seria pitjor. Finalment, aquell noi, va acabar de fer el paquet, l’home va pagar-lo i va sortir de la llibreria corrent.

El senyor Quim estava cansat, però no podia deixar d’anar a pas lleuger; sabia que si no ho feia així, s’hauria de passar dues hores més a Barcelona, i seria pitjor el remei que la malaltia. Va fer just.

A primera hora de la tarda, el senyor Quim arribava a l’estació de Tarragona.

Va voler agafar l’autobús, però no hi va haver sort, si volia anar a casa amb el transport públic, s’havia d’esperar a la parada quasi bé mitja hora.

Després de caminar uns vint-i-cinc minuts, sota un sol asfixiant, va arribar a casa, i obrint la porta del pis, va entrar, i encara que tenia gana, va deixar-se anar damunt del sofà, amb el pensament que aquell dia, s’havia aixecat amb el peu esquerre.