El Xavi i la seva mare, ja estaven a punt.

• Passarem a buscar a en Quim, veritat mare?
• És clar que sí, així vàrem quedar ahir.

Mare i fill, baixaren al garatge, i posant les andròmines al cotxe, varen enfilar-se en el seient, i la dona el va posar en marxa. Després de girar a dreta i a esquerra una bona estona, van parar-se davant de l’edifici on vivia en Quim.

Mooc, mooc, mooc. (Varen tocar el clàxon). El Quim va baixar tot corrent, i varen marxar.

Aquell dia d’estiu, els brivalls i la mare del Xavi, havien decidit d’anar a passar unes hores a la platja, on els nois es distraurien, i jugarien amb l’aigua i la sorra. Possiblement, així ho farien tots els dies d’aquella setmana que començava.

En arribar a la platja, varen buscar un lloc on plantar l’ombrel.la, i es van instal.lar quasi a la vora de l’aigua. Els brivalls varen nedar una bona estona, i després, s’entreteniren a l’arena.

• Mare, anem aquí darrera a jugar a pales.
• Molt bé, però no us allunyeu.

Els dos nois, no en sabien gaire de jugar a pales, per la qual cosa, encertaven una de cada quatre o cinc tirades. Aviat es varen cansar i s’assegueren a l’arena.

• Mira, Quim, una petjada d’un nen, i una altra, i tot un seguit de petjades.
• Per què d’un nen?
• Perquè és petita, no ho veus? mira, compara-la amb la meva, són quasi iguales.

El Xavi, va fer una forta petjada a l’arena, al costat de les petjades que ja hi havia, i els dos nois, van veure que eren d’una mida molt semblant.

• És veritat, és d’un nen una mica més petit que nosaltres. Mira, aquí n’hi ha una de més gran.
• Sí, aquesta és d’una persona gran.
• Deu ser del seu pare, o de la seva mare.
• O potser no.
• Què vols dir amb això?
• També podria ser que primer, hagués passat el nen tot sol, i que més tard, hagués passat una persona gran, que no tenia res a veure amb el nen.
• Però els nens no venen sols a la platja!.
• És clar que no, però tampoc cal que els grans estiguin al seu costat, mira, la meva mare és a la tovallola, a quasi cinquanta metres de nosaltres.
• Tens raó Xavi.
• Saps que investigant les petjades, es poden saber moltes coses?
• Coses com quines?
• Per exemple, es pot saber si la petjada és d’una persona menuda o gran, si aquella persona anava descalça o calçada, fins i tot, es podria saber, si calçava botes o espardenyes.
• Vols dir?
• I tant que sí. Mira, el nen i la persona gran que han passat per aquí, anaven descalços.
• Això és fàcil de saber-ho.
• Podríem saber, fins i tot, quina petjada s’ha fet abans, i quina s’ha fet més tard; i encara més difícil, quina persona pesava més i quina pesava menys.
• Au va, això no m’ho crec.
• T’ho dic de veritat Quim; només fa falta mesurar quina de les petjades està més enfonsada a la sorra.
• És clar, la més enfonsada, és la de la persona que pesa més.
• Molts investigadors, estudiant les petjades, han arribat fins al lladre.
• Has vist moltes pel.lícules tu!.
• No tantes, amic meu, no tantes.

El Xavi es va aixecar, i posant un dels seus peus, damunt d’una petjada de la persona gran, va anar avançant per damunt d’aquelles petjades, molt lentament.

• Quim, vine amb mi, passa per damunt d’aquestes petjades, a veure si m’atrapes.

D’aquesta manera va passar el matí, i quan tornaven a casa amb el cotxe, encara parlaven d’aquelles petjades que havien resseguit a la sorra.

• Demà, Podríem portar una lupa, i així aprendríem més coses sobre les petjades.
• Bona idea, que en tens una de lupa?
• Jo no, però el meu pare sí, que en té una.

Aquella nit, el Quim, va demanar la lupa al seu pare.

• Pare, em podreu deixar la vostra lupa per demà?
• És clar que sí, fill, però, sobre tot, no la perdis.
• No us preocupeu pare.

L’endemà, els dos brivalls i la mare d’en Xavi, van tornar a anar a la platja, i els nois van fer els seus descobriments, en vers a una sèrie de petjades que hi havia a l’arena. Unes tenien unes ratlles transversals molt característiques.

• Què deuen ser aquestes ratlles?
• Són les petjades d’unes sabatilles; has portat la lupa?
• Sí
• Que bé que es veu la petjada per mitjà de la lupa, s’aprecien millor els detalls. Mira, què és allò Quim?

Els brivalls, van descobrir unes petjades molt especials, que clarament es veia que no eren de persona. Eren com unes ratlletes molt fines que acabaven en forma de fletxa, i n’hi havia moltes formant un petit camí a la sorra.

• Aquestes petjades no son de persona.
• Naturalment; més clar l’aigua.
• Per tant, la deducció lògica, és que les petjades son d’un animal.
• Deducció lògica, si creiem que no ho ha dibuixat una persona, amb un pal.
• Cosa molt poc probable.
• És cert; jo també em decantaria per creure que son petjades d’animal; però, de quin animal?
• No ho sé; podrien ser perfectament d’una gallina, però dubto que les gallines vinguin a la platja.
• Potser es tracta d’una gallina pintora, a la que agrada dibuixar fletxes a la sorra.
• No siguis tanoca, home.

• Parlant seriosament, sembla que siguin les petjades d’un ànec, però em semblen una mica petites.
• Amb la lupa, analitzarem una de les petjades amb més detall, i potser podrem saber quin animal les ha fet.

El Quim, va apropar la lupa a la petjada, i la petita fletxa que es veia a la sorra, es va definir molt més, agafant una tonalitat més bonica, i fent un acabament molt suau per darrera, en forma de petits triangles.

• Em segueix recordant el peu d’un ànec.
• Com no sigui d’un ànec marejat. No crec que ningú porti un ànec a banyar-se a la platja.
• Doncs una gallina, encara menys.

Els dos nois, dia rera dia, varen seguir trobant petjades d’aquell tipus; les varen seguir, des de l’inici fins al final, les varen estudiar amb la lupa, varen treure deduccions més o menys coherents, però no van arribar a deduir amb certesa de quin animal es tractava.

• Hi ha coses, que per molt que s’esbrinin, no s’arriben a encertar.
• És ben cert, però abans que acabi la setmana, vull saber quina mena d’animal fa aquestes petjades.
• I si es tracta d’un animal ferotge?, d’un lleopard o alguna bèstia així?
• No diguis bestieses. Ja sé el que farem.
• Què?
• Demà, direm a la mare que vinguem a la platja molt d’hora, quan quasi bé ningú, no hagi deixat les seves petjades a la sorra; d’aquesta manera, veurem amb els nostres propis ulls, quina bestiola va deixant aquestes petjades tant estranyes.
• Però, qui sap si aquestes petjades són de fa uns dies. Potser aquella bèstia ja no passa per aquí.
• L’airet de la nit, esborra totes les petjades de la sorra, i a l’endemà al matí, l’arena no en té cap de petjada.
• Així doncs, totes les petjades es fan cada dia?
• Si, es fan cada dia.

Els brivalls, van convèncer a la mare d’en Xavi, perquè anessin a la platja molt d’hora, i van tenir la sort, que encara no hi havia petjades a la sorra, llevat de les de tres o quatre banyistes matiners.

Més tard, va anar venint la gent, i deixant la seva empremta a l’arena, peròaquelles petjades característiques en forma de fletxa, no apareixien en lloc.

De sobte, quasi bé sense adonar-se’n, al costat d’unes petjades d’una persona gran, van veure altra vegada, les petites fletxetes, dibuixades a la sorra.

• Corre, anem, hem de seguir les petjades ara que són fresques.

Els dos brivalls, varen córrer per l’arena, seguint aquelles marques i quina va ser la seva sorpresa, quan el van veure: menut, ple de greix com un porquet, saltant d’un costat a l’altre del seu amo, i ple de pèl, un pel curt i suau, un pèl ros i blanc que li baixava quasi bé fins damunt dels ulls.

Guau, guau, guau, guau. (Cridava tot content, remenant la cua).

Era un gos. Com no se’ls havia acudit abans; era evident que no podia ser un altre animal,era potser l’únic animal que de tant en tant, es veia per la platja.

A banda de la sorpresa, la gran decepció dels dos brivalls, consistia en no haver-ho endevinat abans.