Quant la meva àvia es queixava

de com anava la vida,

li deia: Te la faran a mida.

Quina dona més pesada.

 

Jo era jove i m’envoltava

un núvol color de rosa,

m’esqueia qualsevol cosa.

Ara veig que molt badava.

 

Tothom es fa la punyeta

i sembla que com més, millor.

Roben i maten i... pitjor,

tot són faltes de respecte.

 

Els homes peguen les dones

les maltracten i escridassen,

elles pobretes s’ho empassen.

Pel marit no són prou bones.

 

Ara que el Papa ens ho escriu

i ens ho deixa tot ben clar,

l’Església ens ha de manar.

No és qüestió de fer-se el viu.

 

Per acabar-ho d’arreglar

els polítics es barallen,

és que criden i no callen,

ves quins ximples tots plegats.

 

És que aquest món m’atabala

perquè és vil i poca solta,

amb guerres i gent disposta

a fer mal i a jugar amb bales.

 

I ja ens ho deia en Serrat

a la cançó de la padrina;

donant menjar a les gallines

trobava el mon ben girat.

 

Si visc en un lloc diferent

del que vaig conèixer un dia,

és perquè et tinc a tu, vida,

que em vas voler de parent.

 

Molts anys visquent junts, francament

vint-i-cinc si tinc memòria,

serem als llibres d’història

per gaudir-ne eternament.

 

Que siguis feliç i... després,

En visquem junts vint-i-cinc més.