On aneu tan de pressa?

• La Reina ens ha convidat al seu palau per a parlar; s’ha de solucionar el problema de la mel.
• I vosaltres teniu la solució!, no em feu riure – es va burlar.

Les abelles, totes mudades, sense fer-li cas, es dirigiren a palau. Volaven contentes perquè confiaven molt en la seva Reina. En arribar davant les portes reials, els guardes de Sa Majestat, les varen parar.

• Ensenyeu-me la invitació, o no podreu passar a palau.

Aquell edifici l’havien construït les obreres de la Reina; era fet de cera de la millor qualitat, i havien tardat més d’un any en fer-lo; era una meravella, les pròpies obreres, se sentien orgulloses, perquè era el palau reial més bonic de tots.

Varen entrar en un recinte, i s’assegueren envers una gran taula engalanada amb canelobres encesos, que al mateix temps, donaven més llum a la sala. Al cap d'una estona, va entrar la Reina i tots es varen aixecar.

• Seieu, seieu amics meus!. Fa molts anys que vivim aquí, i mai ens havia passat que les flors ja no ens volguessin donar mel; acabem les reserves que tenim de la primavera passada, i hem de fer alguna cosa abans no ens morim de gana.
• Penseu Majestat, que en aquest terreny, cada dia som més abelles, i necessitem més menjar; per això les flors, estan esgotades.
• Bé, això ja ho sabem, però no ens soluciona res. Alguns dels meus guardes de seguretat, han explorat més enllà del que fins ara coneixíem, però no han trobat flors per enlloc.
• I què proposeu, Majestat?
• Doncs, després de pensar dies i dies, si algú de vosaltres no dona una sol.lució més bona, haurem de marxar a viure a un altre lloc, on les flors encara no estiguin cansades.
• Sabeu ja algun lloc en concret, Majestat?
• Encara no, però els meus guardes en busquen un, i tan aviat com el trobin hi anirem a viure.
• I deixarem aquest palau tan bonic abandonat?
• No hi ha més remei; potser alguna vegada podrem tornar, i si no és així, el regalaré a una Reina que tingui el seu grup més reduït i es vulgui instal.lar aquí.

Les abelles obreres tenien prohibit sortir dels límits del seu terreny precisament perquè cada grup pogués gaudir del seu regnat; sols podien sortir amb el consentiment de la Reina. Una de les abelles més grans que hi havia a la reunió, volava inquieta al voltant del seu lloc; amb un moviment que posava nervioses les altres, i la Reina se n’adonà.

• Vols estar-te quieta d’una vegada?, que et passa?
• Veureu Majestat, jo tinc la sol.lució a tots els mals, però si us ho dic, potser m’empresonareu.
• No et facis la interessant, et podria empresonar per amagar informació important, parla ja!
• Majestat, si us soluciono el problema, i us dono a conèixer un lloc meravellós on poder viure, em perdonareu?

La Reina va pensar una estona, i després es va decidir.

• D’acord, ja que és un assumpte de gran importància, et perdonaré.
• Quan jo era jove, m’agradava sortir a fora de les nostres fronteres per a conèixer més espai, i una vegada, viatjava cap al sud, i em vaig allunyar tant, que se’m va fer de nit sense adonar-me’n, i vaig haver de dormir fora. Al matí, com que tenia tot el dia per davant, em vaig allunyar encara més, i al migdia, vaig entrar en un paradís. Era un jardí immens, ple de flors de tots els colors, i de cada una d’elles, en rajava un rajolí de nèctar. El vaig anomenar de seguida, el jardí de la mel.

A les abelles que hi havia prop de la velleta, se’ls feia la boca aigua, i es passaven la llengua pels llavis buscant aquell rajolí tan saborós.

• Ara bé, d’això ja en fa bastants anys, i abans d’emprendre un viatge tant llarg, algú hauria d’anar a veure si el jardí encara existeix.
• El sabries trobar?
• Crec que sí; pot ser que tardi més del compte en arribar-hi, degut a la meva edat, però recordo on és.
• Bé, doncs demà hi aniràs acompanyada de dos dels meus guardes.
• Com vós vulgueu Majestat.

Les abelles varen sortir de palau, i anaren a les seves cases. Algunes de les més joves, volaven envers la velleta, per preguntar-li coses.

• Per què en el jardí de la mel, hi ha tant de nèctaren cada flor?
• Doncs perquè en tenen de sobres, i no hi ha abelles que el necessitin.
• Vaja, com et devies posar la panxa el dia que vas ser allí!
• És veritat, fa molts anys, però mai me n’oblidaré.

Aquella abella gran va arribar a casa seva, i va fer els preparatius per a poder viatjar l’endemà. Pel matí, ben aviat, varen trucar a la porta els dos guardes de Sa Majestat, i varen emprendre la marxa.

Passaren boscos i muntanyes, valls i rius, i com que la velleta no podia córrer gaire, se’ls va fer de nit abans d’arribar al jardí. Mentre, en el terreny de les abelles, totes es preparaven per a fer un gran viatge, perquè estaven segures que trobarien el jardí, tal com estava anys endarrere.

Al matí, la velleta i els dos guardes reials, es varen despertar aviat, i seguiren volant en direcció al paradís.

• No pot ser lluny, sé que era per aquí, però no ho recordo exactament; deu ser que ja perdo la memòria.

Després d’haver volat molt de temps, la velleta va haver de descansar.

• Jo no puc més; el que podeu fer és separar-vos i buscar pel darrere d’aquelles muntanyes; us espero aquí.

Els guardes varen marxar, i després d’unes hores, va tornar un d’ells.

• L’he trobat, és meravellós; és darrera d’aquella muntanya que es veu més llunyana.

Varen esperar que tornés l’altre guarda, i després, anaren els tres camí del jardí. No va passar gaire estona, quan el varen tenir davant dels seus ulls. Els rajolins de nèctar s’havien transformat en rajos més voluminosos.

• Carai, com ha canviat això; ara encara hi ha més menjar que llavors. És clar, com que en aquest jardí no hi viu ningú, tot és com ho vol la Natura.
• Proposo que com que és tard, acabem de passar el dia aquí, mengem i descansem, i demà al matí, a primera hora, emprenguem el viatge de tornada.

Els tres varen estar d’acord, i en especial la velleta, a la qual feia falta un bon descans. Així doncs, l’endemà varen tornar a palau per a comunicar-ho a la Reina. Quan varen arribar, els va rebre al moment.

• Majestat, l’hem trobat, i no cauen rajolins de nèctar, sinó canals, semblen rius de menjar.
• No exageris home, no és per tant.
• Bé, ho comunicaré a tothom. Quant a tu, vas fer mal fet d’escapar-te de les nostres fronteres sense permís, però com que has sabut guanyar-te la meva confiança i m’has caigut simpàtica, no et preocupis, quedes perdonada.

Passats dos dies, totes les abelles marxaven a buscar aquell jardí tant meravellós, darrera la Reina i els guardes reials.

• L’únic que em fa tristesa de deixar aquí, és aquest palau tan bonic que em vàreu construir.
• No us preocupeu Majestat; amb tota la cera que podrem fabricar allà, us en farem un de molt gran, amb menys temps; paraula d’abella.