Les formigues a l’estiu, és quan tenen més feina, van i venen d’un lloc a l’altre omplint el rebost per a tenir aliments per a l’hivern.

• No surts avui, Carmela?, fa molt bon dia, a més, trobarem menjar prop d’aquí, doncs ahir varen vindre els humans a passar el dia al camp, i varen deixar les restes en el lloc d’escombraries del bosc.
• No, em fan mal les cames, i no m’aixecaré pas del llit.
• Fa un mes que cada dia em dius el mateix; i el metge,què et diu?
• El metge és molt viu; em diu que es tracta de mandra, però a mi em fa mal.

La Formiga Pepa i la Carmela havien jugat juntes quan eren petites, i en tenir l’edat per a començar a treballar, també ho varen fer juntes; havien estat bones amigues. Però la Carmela no tenia ganes de treballar, i ben aviat va treure excuses per no haver de fer-ho; avui deia que tenia mal de panxa, demà li feien mal les antenes, i d’aquesta manera, va quedar-se a casa sense fer res. Pepa va acabar consultant al metge.

• Amiga meva, el que té la Carmela, són poques ganes de treballar. Jo, he parlat a vegades amb ella, i a la fi m’ha dit que la carrera mèdica em va gran. Hauries de parlar-hi tu, potser et faria més cas.
• I què li dic?, ja fa temps que no parlem, sols ens saludem.
• Pots avisar-la dels perills que hi ha en no fer res.
• I quins són aquests perills?

El metge li va explicar el que podria passar amb la seva amiga Carmela si continuava per massa temps al llit, i li va donar alguns consells per poder-la convèncer, i la Pepa va marxar contenta pensant que quan anés a veure a la seva amiga i li expliqués tot el que li havia dit el metge, s’adonaria del seu error. Aquella bona formiga va anar a treballar, i després, veié en Carmela.

• Hola Pepa, entra i seu.
• Gràcies per deixar-me seure, estic cansada de tot el dia d’anar amunt i avall.
• Veus el que et passa?, jo estic més fresca que una rosa.
• Em pensava que et feien mal les cames?
• És clar que em fan mal, i també tinc mal de cap, però almenys, no estic cansada com tu quan arriba la nit.
• El treball cansa, però també enforteix. He vingut a parlar amb tu precisament d’això; si continues no volent treballar, com que el teu cos estarà parat, no s’enfortirà, al contrari, cada vegada es debilitarà més i més, fins que veritablement no et podràs aixecar, i si ens convé traslladar-nos com hem hagut de fer de vegades, et moriràs aquí, perquè no et podràs bellugar.
• Això són ximpleries; la culpa és del metge, que es nega a visitar-me.
• Es nega, perquè sap que l’únic que tens és mandra, i no pot perdre el temps amb tu. No te n’adones que et faràs vella abans d’hora?
• Si vols venir-me a veure, fes el favor de parlar d’una altra cosa, sinó no vinguis. El que tu tens és enveja, perquè has de treballar i a mi no em cal fer-ho.
• Doncs si penses així Carmela, bona nit, jo, sols volia ajudar-te.

Els dies passaven, i les formigues treballadores, havien arreplegat molt menjar per a l’hivern, i com que començava a fresquejar, varen tancar les portes, i començaren a viure els mesos d’hivern. La Pepa seguia preocupada per la seva amiga.

• Què podem fer, perquè s’aixequi del llit?
• Proposo que no li porteu el menjar a la seva cambra, així, quan tingui gana, s’haurà d’aixecar.

Però aquella proposta no va donar resultat. La Carmela era tant mandrosa que ni tan sols tenint gana, s’aixecà del llit, probablement pensant que a algú li faria llàstima, i a la fi, li portarien alguna cosa. I així va ser, la Pepa no va poder aguantar de veure la seva amiga tant dèbil, i li va donar de menjar.

• T’estàs passant Carmela, és vergonyós el que has fet.
• Si m’has de portar menjar per renyar-me després, no fa falta que me’n portis; aquí tens el plat, no en vull.

Però quan la Pepa es retirava, el plat es buidava ràpidament. L’endemà quan tornava, portava unaltre plat i recollia el buit.

• Em creia que no t’ho menjaries?
• No m’ho he menjat pas jo, algú ho haurà fet.

La Pepa seguia portant-li el menjar a la Carmela, però com que se sentia malament amb ella, no es dirigien la paraula. Aquella formiga treballadora i bona s’havia cansat de discutir amb la seva amiga i sabia que ja mai més s’aixecaria del llit.

L’hivern passava sense cap problema, dintre de les galeries de les formigues no hi entrava el fred, i tenien suficient menjar; s’havien assegurat aquells mesos en què, encara que se sortís fora, no es trobava res per a menjar. Un dia al matí, un soroll de maquinària de la que feien servir els humans, les va despertar. Unes quantes formigues que es cuidaven de vigilar, varen obrir les portes i donaren un tomb per l’exterior.

• Fora, no gaire lluny de nosaltres, hi ha dues excavadores d’aquestes gegantes, pot ser que no arribin a treballar aquí, però hem d’estar preparades per si això passés. Hauríem de muntar guàrdia constantment, per a seguir-los els passos i saber en cada moment, què passa aquí fora.
• D’acord, així ho férem, els humans no respecten res. Feu corre la veu que potser ens haurem de canviar de lloc.

S’havia acabat l’alegria entre les formigues, perquè, d’un moment a l’altre, podien ser avisades que l’enemic era a prop i es podien veure obligades a abandonar les seves cases. La Pepa va aprofitar per a tornar a dirigir la paraula a la Carmela.

• Amiga meva, estem en perill. És hora que facis un esforç i caminis, fora hi ha unes màquines que ens poden aplanar la casa en un obrir i tancar d’ulls. No pensaràs morir-te tan aviat, veritat?
• Que n’ets de bleda filla, tens por d’unes màquines que són a tres-cents metres de nosaltres?; a mi també em tenen informada saps?.
• Avui les tenim a tres-cents metres, però ahir eren a cinc-cents; això vol dir que han avançat en direcció a nosaltres, i qui sap si avançaran més.

La Carmela no tenia por, i si en tenia la dissimulava molt bé, perquè no en va fer cas del que la Pepa li va dir. Aquell dia els vigilants estaven neguitosos perquè veien que aquelles màquines, encara que lentament, avançaven en direcció al formiguer.

• El millor serà que cada una de nosaltres agafem el que puguem de menjar i passem la tarda fora, si aquesta nit no han arribat al formiguer, hi anirem a dormir.
• Varen agafar el que bonament podien, i marxaren bosc endins, en direcció contrària on eren les màquines treballant. La formiga mandrosa no va voler sortir de la seva cambra.
• Sou unes porugues. No sé pas de què teniu por. Heu llegit moltes novel.les.

La Pepa no va tenir més remei que deixar-la, recollir el que va poder de menjar per si no podien tornar, i marxar al bosc amb les altres. La tarda estava ja a punt d’acabar-se quan les màquines estaven suficientment a prop del formiguer com per alarmar-se.

Aquella bona formiga estava preocupada per la seva mandrosa amiga.

• Alguna de vosaltres m’acompanya a veure si podem treure del formiguer la Carmela?
• Jo mateixa et puc acompanyar, almenys així em divertiré.
• Doncs jo m’hi apunto també.

Les tres formigues, varen anar al formiguer i ja de lluny, varen poder escoltar els gemecs que la Carmela deixava anar.

• Auxili, auxili!; m’heu deixat sola davant el perill, aquestes màquines estan a punt d’enfonsar-me la cambra, i jo no em puc moure.

Varen arribar a la cambra de la Carmela, i veieren que el trespol, estava a punt de caure.

• Vols que et traguem d’aquí?
• Vaja unes preguntes que feu en una situació com aquesta. És clar que vull que em tragueu.
• Si et quedes aquí, possiblement et moris asfixiada o trepitjada per una de les màquines; per això hem pensat que si vols salvar-te, ens has de prometre que t’esforçaràs per caminar i després per treballar.

La Carmela estava ja a punt de dir-los que se n’anessin a fer punyetes, quan el trespol es va bellugar en un moviment brusc, com si se li hagués de tirar al damunt.

• Un altre cop com aquest i no ho podrem explicar si no marxem.
• Carmela, decideix-te, no podem esperar més, sinó morirem nosaltres també.

La Carmela no sabia què fer, però va tornar a escoltar la màquina, i la va sentir tant a prop, que a la fi,va estar d’acord amb les condicions que li havien posat. No havien sortit del formiguer, quan darrera seu, varen sentir com s’ensorrava la cambra de la formiga mandrosa.

No cal dir la feina que varen tenir les formigues en els propers dies fent el trasllat; mentre unes construïen el nou formiguer ben endins del bosc,on els humans estarien força temps a arribar-hi, les altres anaven traslladant tot el menjar que podien rescatar, ajudades de la pobra Carmela, que havia començat a fer pràctiques de treball.

• Després de tot, no és tan dolent treballar, i es fan molts amics d’aquesta manera.

La vida de les formigues era així, sempre d’un costat a l’altre; però les que eren treballadores eren plenes de felicitat i d’alegria. Felicitat i alegria que la Pepa fruïa per haver recuperat una amiga.

• No sabia què em perdia tots aquests anys que m’he fet la mandrosa.
• Ja t’ho deia jo Carmela, ja t’ho deia.