I

Havia arribat el dissabte. Aquell dotze de juliol en el qual s’acabaven les nits màgiques plenes de llum i color que donaven el tret de sortida a la temporada d’estiu. Que n’era, de bonic, veure cada vesprada, des del balcó de la mediterrània, les barques dels pescadors amb els seus llums encesos, preparades per gaudir des de la mar, del concurs de focs que, feia una colla d’anys, acollia un bon nombre d’espectadors. Aquella nit, li tocava el torn a la comunitat basca i, el Josep, no s’ho volia perdre.

A vegades, l’home, pensava que li hauria agradat veure l’espectacle des d’una barca; però, ell, no era pescador i no tenia prou amistat amb cap d’ells per demanar-li que el deixessin embarcar.

El Josep tenia ja una colla d’anys i, el fet d’haver d’anar de casa seva fins al balcó, al cap damunt de la rambla, i després, baixar les escales fins davant la porta del bingo més antic de la ciutat, per aconseguir una visual esplèndida de l’espectacle, l’ajudava a mantenir-se en forma.

El matí havia estat calorós, però, el sol ni tan sols s’havia deixat veure. El cel seguia ennuvolat, encara que no semblava que tingués ganes de ploure.

Després de dinar, l’home es va endormiscar estirat al sofà i, quan es va despertar, li va semblar que havia dormit moltes hores, entre altres coses, perquè, a l’exterior de la casa, ja era negre nit.

II

- Hola. Ets tu, Berta?

-És clar, qui vols que sigui.

-Mira, et truco perquè canviarem els plans per aquesta nit. He pensat que ens podríem quedar a casa.

-Avui volíem sopar en pla romàntic, te’n recordes?

-Els meus pares tenen previst sortir amb amics i després menjaran fora. Estarem sols. Ens farem portar una pizza i prepararem quatre coses per picar, així després...

-I la teva germana?

-De la Mercè me n’encarrego jo. No serà aquesta bleda la que ens xafi la guitarra. Si és necessari li pago el cinema.

-D’acord, però si no aconsegueixes que ens quedem sols, fotem el camp. No vull que ningú ens espatlli la vetllada.

-Tranquil·la dona. Tot anirà bé.

III

El Josep estava desorientat. Es va aixecar i va mirar el rellotge. Només eren les cinc de la tarda.

-Però, si no s’hi veu.

L’home va guaitar per la finestra. Els núvols s’havien ennegrit considerablement i semblava que queien gotes. El Josep va passar-se una bona estona mirant el cel i, de tant en tant, abaixava la vista al carrer per comprovar si el paviment estava mullat. La pluja era tant fina que encara no havia aconseguit impregnar les rajoles de la vorera.

La temperatura seguia essent alta. Li va agafar set. Va anar a la cuina a buscar aigua i després d’omplir-se el got, va anar bevent mirant per la finestra mig oberta que donava al celobert.

IV

El timbre del porter automàtic va fer un so llarg seguit d’un altre de més curt. Sempre trucava de la mateixa manera.

-Au va, afanyat que ja és aquí.

A la Mercè, no li va fer cap gràcia que la fessin fora de casa, però sabia que si ara li feia el favor al seu germà, un altre dia, ell li hauria de tornar.

En aquell moment, va sonar el timbre de la porta, de la mateixa manera que ho havia fet el del porter. El Sergi va anar a obrir.

Al mateix temps que la Berta entrava al pis, la Mercè en sortia, clavant-li una mirada plena de complicitat.

-Adéu, maca; que us ho passeu bé.

-Pots estar-ne segura.

Just quan el Sergi va tancar la porta, la noia se li va tirar als braços apassionadament. Era alta. Tenia els cabells rossos, d’un ros fosc amb alguna zona més clara, que li penjaven per l’esquena. El noi la va besar.

V

De cop i volta es va posar a ploure. El Josep escoltava com l’aigua petava als vidres amb força. Però, el soroll, no només el produïa l’aigua, s’havia girat un vent empipador que va fer que en pocs minuts, baixés tres o quatre graus la temperatura exterior.

De totes maneres a casa continuava fent calor.

-Potser, d’aquí a l’hora dels focs, ja no plourà.

VI

La parelleta va anar cap al dormitori del Sergi. Encara era d’hora per sopar i volien estar junts. La noia, havia abaixat la persiana, per tenir més intimitat, i s’havia quedat amb roba interior.

No volien fer l’amor, encara no. Més aviat pretenien gaudir, dedicant-se a acariciar la pell nua de la seva parella, mentre parlaven de plans de futur i deixaven escapar algunes paraules d’amor.

VII

L’home s’acabava les postres. Havia sopat d’hora, perquè, encara tenia l’esperança de que deixés de ploure i pogués anar cap al cap damunt de la rambla. Ell sabia que les pluges d’estiu duraven poc i, estava segur, que aquella, no en seria l’excepció.

Es va equivocar, encara que plovia menys i que el vent s’havia aturat, seguia caient aigua suficient com per obligar-lo a quedar-se a casa.

Va plantar-se una estona darrera els vidres, mirant a fora i deixant que els seus pensaments es barregessin amb el paisatge.

VIII

La Berta mirava el Sergi amb cara d’enamorada. Feia dos anys que sortien junts i la seva relació es podia considerar força consolidada.

-Ha estat una tarda meravellosa.

-Encara no s’ha acabat. Ara ve el millor.

-No creus que hauríem de pensar en demanar el sopà?

-Tens raó. Mentre jo truco a la pizzeria, tu podries preparar alguna cosa per picar.

La noia anava a agafar la roba amb intenció de posar-se-la, però, ell la va aturar.

-No, no ho facis, acaba’t de treure la que portes. Fa calor. Quan ens casem i tinguem casa pròpia, a l’estiu, anirem en pilotes tot el dia. És molt estimulant i... excitant.

A la Berta li va semblar bé, inclús, li va agradar la idea de fer allò que només podrien fer si estaven sols. Es va treure el tanga i va recollir els sostenidors que havien quedat feia estona en un racó del llit i ho va col·locar al costat de la resta de la roba. Tot seguit, es va dirigir a la cuina per veure què trobava que pogués acompanyar la pizza que més tard els portarien.

IX

El Josep fregava els plats que havia utilitzat per sopar. Quan va acabar, els va deixar assecar damunt del marbre i, després, va mirar el temps que feia. Es va fixar, especialment, en una de les finestres entreobertes que hi havia a la paret oposada del celobert.

-No m’ho puc creure, aquella noia va despullada.

Va mirar amb més atenció, com si no donés crèdit a la imatge que entrava pels seus ulls. Feia més de quaranta anys que vivia en aquell pis i era la primera vegada que veia el cos nu d’una veïna. La noia era alta, tenia els cabells rossos, d’un ros fosc amb alguna zona més clara, que li penjaven per l’esquena. La seva pell era blanca i, a les parts més íntimes, el blanc encara era més blanc. Era jove, no devia tenir més de vint anys.

L’home va apartar la vista vàries vegades, com si li fes cosa mirar-la sense que la noia ho sabés. Fins i tot va anar cap al menjador, però, al cap d’uns segons, va tornar davant la finestra per comprovar que la jove seguia allí.

Ella feia anar les mans damunt del marbre preparant alguna cosa que el Josep no podia veure. A vegades s’ajupia i els pits li penjaven assenyalant el terra. No eren voluminosos, però tenien aquella bellesa pròpia de la joventut que l’home havia perdut feia tant de temps.

-Em recorda la meva dona, quan érem joves, també nosaltres anàvem despullats per casa.

Al Josep li va caure una llàgrima i se li va començar a accelerar el cor, no tant per la visió de la noia, com pels records que provocava en ell. El cas és que es va haver d’asseure en una cadira, perquè es trobava malament.

X

La Berta i el Sergi varen engolir aquella pasta italiana amb ingredients damunt, juntament amb una amanida i uns tacs de pa de motlle untats, que la noia havia preparat. Després, varen seguir una bona estona a la taula, parlant i explicant acudits fins que sentiren soroll a la porta del pis, potser arribaven els pares.

-Ve algú, ràpid, agafa’t la roba i posat al bany.

El noi es va vestir a la seva habitació i la noia ho va fer al lavabo per no aixecar sospites innecessàries.

No eren els pares, era la Mercè, que havia tornat.

-Has arribat d’hora, nosaltres ara sortim. Demà ja parlarem tu i jo.

El Sergi, va agafar la Berta pel braç i, varen marxar a donar una volta. Quan sortiren al carrer, hi havia una ambulància amb tots els seus llums encesos.

-Que ha passat alguna cosa?

- Res parella, res. Un home gran que es veu que se li ha accelerat el cor.

Ja no plovia i, allà lluny, se sentia soroll de petards com si, en algun lloc de la ciutat, estiguessin de festa.