7 -Final de trajecte

Les hores, havien passat, i tota la família, estava mirant al David: el senyor Josep, la senyora Maria, i el Josep Maria.

• Desperta’t, David, desperta’t – va dir-li el seu germà gran.
• Què?, com?, on sóc? – digué el David, obrint només un ull.

• Hem arribat al final.
• Sí, ja ho sé, i a complert la seva paraula.
• Què t’empatolles, tu ara!, hem arribat a Estocolm, l’avió ha aterrat; hem de baixar de l’aparell.
• Pare, Mare, quina alegria de tornar-vos a veure.
• Però si hem estat tota l’estona darrera teu, què t’ha agafat, ara?

El David, obrí els dos ulls, i va veure que estava assegut al seient de l’avió, que unes hores abans, havia agafat per anar a la capital de Suècia. No s’ho acabava de creure.

• Ja ha sortit el sol?
• No home no, són les onze de la nit, ara baixarem de l’avió, i ens portaran a l’hotel, on passarem la nit. L’avió s’ha retardat una mica, però no tant, com per sortir el sol.
• De totes maneres, la pitonissa ha complert la seva paraula.
• Es pot saber, de què dimonis estàs parlant?

El brivall, es descordà el cinturó de seguretat de l’avió, i en aixecar-se, va donar un petó al seu pare, una abraçada forta, a la seva mare, i va fer un gest amistós, al seu germà.

Els dos germans i els seus pares, caminaren pel passadís, en direcció a la porta, on els esperava l’assistenta de vol, per acomiadar-los, i abans d’arribar-hi, d’uns seients prop de la porta, el David va veure com s’aixecaven una nena, que tindria prop de sis o set anys, i un senyor, que devia ser el seu pare.

• La Marta.
• La coneixes a aquesta nena? – va preguntar-li la seva mare.
• Sí, és la Marta, l’he conegut aquesta nit passada, veritat Josep Maria?
• És la primera vegada que la veig.
• Hola Marta – va saludar-la el David.
• Ho sento, noi, es deu confondre amb una altra nena, la meva filla es diuAnna.
• Doncs jo, hauria dit que era la Marta.

La família, va baixar de l’avió, i després de recollir les maletes en una cinta automàtica, varen dirigir-se a l’autobús, que els portaria a l’hotel. Una vegada es van instal.lar en les respectives habitacions, es posaren al llit per descansar.

El pare i la mare, havien llogat una habitació per a ells, i una altra, pels dos nois. El pare, va anar a donar les bones nits als brivalls.

• Bona nit, intenteu adormir-vos ràpidament, que demà comen-cem de veritat les nostres vacances, i hem de veure moltes coses.
• Gràcies pare.
• David, de veritat et trobes bé? – va preguntar-li l’home.
• Sí, pare, perquè?
• És que estaves una mica estrany, en baixar de l’avió.
• Encara estava mig adormit.
• Adéu.
• Adéu, pare.

Els nois, no eren precisament dels que s’adormien, només posar-se al llit.

• David.
• Què?
• Quan ens hem adormit a l’avió, has somniat, veritat?
• Com ho saps?
• David, que ja no em llepo el dit; si vols explicar-m’ho, m’ho expliques, i si no, no passa res.
• He somniat que l’avió tenia un problema, xocava amb una torre metal.lica, o alguna cosa així... carai!, com he pogut ser tant ruc; és clar, xocava amb la torre Eiffel.
• La torre Eiffel?, però si això és Estocolm.
• Calla, jo ja m’entenc.
• Continua David.
• Després, havia de fer un aterratge d’emergència, i com que tenia l’ala trencada, no va tenir prou pista, i va sortir de l’aeroport, i vàrem haver de tirar-nos pel tobogan inflable de la porta, així vàrem perdre als nostres pares.
• Continua, continua.
• Més tard, vàrem trobar a la Marta, una nena de sis anys, i ens vam anar a un lloc, que, només entrar-hi, van començar les sorpreses. Ara ho veig clar, el Dumbo, el fantasma, la reina de cors, el capità garfi; només ens els podíem trobar junts a Eurodisney.
• Em deixes intrigat, què dius ara d’Eurodisney?
• Escolta’m bé, que comença l’aventura.

El David, va anar explicant al seu germà, tot el que li havia passat, en aquell país tant estrany, i a vegades, el Josep Maria, li feia alguna pregunta, fins que, poc a poc, els dos nois, es varen quedar adormits.

L’endemà al matí, el pare els va despertar, per a baixar a esmorzar. Els brivalls, es varen llevar, i després de rentar-se i vestir-se, varen anar a l’habitació del costat, per a baixar, amb els seus pares, a la cafeteria de l’hotel.

• Heu descansat bé, fills meus? – va preguntar la mare.
• Sí, mare

Quan ja s’havien assegut a taula, el David, va veure que entrava a la cafeteria, aquella nena de l’avió, amb el seu pare.

• És ella.
• Qui?
• Ella, la Marta, la del somni.
• Els personatges que normalment, surten en els somnis, són personatges que ja coneixem, encara que sigui de vista.
• Però, abans del somni, jo no l’havia vist mai.
• Potser la vas veure a l’aeroport del Prat, mentre esperàvem per pujar a l’avió.
• Qui sap, possiblement tinguis raó.
• Ompliu bé les panxes, que ens espera un matí ben mogut – digué el pare dels brivalls.
• Ja hi estic acostumat – va dir el David.
• Què dius fill?
• No res, pare, era una broma.
• Ets molt bromista últimament.

La família Quesada, va esmorzar, i després, el pare del Josep Maria, i del David, es va aixecar, i tots es dirigiren a l'habitació, per agafar les coses i marxar a visitar la ciutat.

• No us deixeu res?
• No, tens la màquina de fer fotografies?
• Sí, ja la tinc.

Els senyors Quesada, i els seus fills, varen tancar les habitacions de l’hotel, i baixaren al vestíbul.

• Per nosaltres, ara comencen les vacances – va dir el pare dels brivalls.
• Per mi, varen començar, ja fa estona –digué el David en veu baixa.

Pel costat dels nois, passava en aquell moment, la nena de l’avió, la Marta dels somnis, i el David, amb una rialla a la boca, li va fer l’ullet.