rdomene2 Solo Palabras L'Enigma, capítol 5

En un tombant estret d’un d’aquells passadissos, quan el Josep Maria es va adonar, estava amb l’esquena contra la paret, i al coll, sentia una cosa freda, acabada en punxa, que no podia veure, però que no tenia el tacte d’una càlida màd’amic.

És cert, que en l’últim tram recte de passadís, li havia semblat, sentir unes veus d’homes, però el so, se sentia molt lluny, quasi bé ofegat, i el brivall no n’havia fet cas.

Ara, el germà gran, sense poder girar el cap, per veure com estaven el David i la Marta, tenia davant seu un home; un home alt, de cabell llarg i fosc, amb uns ulls també foscos, que el miraven fixament, i que no feien pensar en gaires bones perspectives. Aquell home, portava bigoti; un bigoti llarg i prim, que se li cargolava a les puntes. Damunt del seu cabell llarg, duia posat un barret, que semblava de color vermellós.

El tacte del metall fred, que el Josep Maria sentia que li oprimia el coll, donava a entendre que aquell misteriós personatge, tenia una espasa, o bé un punyal a la mà.

Els petits estaven espantats, i no els sortien les paraules de la boca. El Josep Maria, va poder girar una mica el cap, i veié que els seus companys, també estaven d’esquena a la paret, vigilats per un altre personatge; un home calb, amb uns quants cabells blancs que li saltaven al clatell, de més edat que l’home del barret, i que portava unes petites ulleres per a poder veure-hi.

L’home dels cabells blancs, havia deixat al terra, un llum d’oli, que il.luminava una part d’aquells passadissos, no portava cap arma, i això va tranquil.litzar al Josep Maria.

He preguntat, què hi feu aquí?, és que no m’enteneu?
Si senyor, ho sento, buscàvem un barquer que ens pogués ajudar a buscar als nostres pares.
Aquests canals són els meus, i no hi ha cap barquer.
Ho sentim, nosaltres no ho sabíem, ja marxàvem, no el molestarem més.
Qui parla de marxar!, al contrari, vindreu amb nosaltres al nostre cau.Smee, no perdis de vista a aquests dos menuts.
Jo no sóc menut. – va protestar el David.
A més de menut ets un marrec replicaire. No m’agrada que em repliquin, i menys un mocós com tu.
Capità, hem de baixar al moll, a veure si en Nick, ja ha arribat.
Molt bé, Smee; tu, agafa a aquests més petits, i jo em cuidaré del gran; anem-hi.

Quan el Capità, va treure aquella cosa freda i lliscosa del coll del Josep Maria, el noi es va adonar que no era una espasa, ni tan sols era un punyal, era un garfi, un garfi rodó i lluent, que acabava en una punxa molt afilada. El capità, l’espasa, la tenia posada en el cinturó. L’Smee, va agafar amb una sola mà als dos brivalls, i amb l’altra, el llum d’oli.

Al noi, se li varen posar els cabells de punta. Pensava que ja no sortirien vius d’aquells passadissos, i que no veurien mai més als seus pares; però, per altra banda, encara tenia l’esperança, que essent ells tres, i els pirates només dos, i un d’ells, no semblava pas molt ferotge, podien tenir alguna avantatja.

Arribaren al moll, on els brivalls havien estat minuts abans, i encara no hi havia cap barca, però en la llunyania del canal, ja es veia una llum que s’apropava, i que feia suposar al Josep Maria, que era la barca de l’anomenat Nick.

Has arribat tard, vull que no et retardis més, m’has entès?
Sí, capità, no tornarà a passar. Qui són aquests marrecs?
Uns espies que volien saber on era el nostre cau.
Ei!, que això no és veritat; ni tan sols sabíem que en aquest territori hi havia pirates – va protestar el David.

El Josep Maria, tenia l’esperança que el Nick, fos el barquer que els havia d’ajudar, però aviat es va adonar que també era un pirata.

Tant els pirates com els brivalls, varen embarcar, i el pirata Nick, va començar a remar en direcció a un dels canals. L’Smee, s’havia posat al timó.

El Josep Maria es va fer el valent, i traient forces de qui sap on, es va dirigir al capità.

Ja sé qui és vostè, és el pirata barba vermella, però s’ha fet tant vell, que ja no li queda la barba.
Ja, ja, ja, ja;jo el pirata barba vermella; què més voldria ell, que assemblar-se amb mi. Jo sóc el capità Hook, el terror dels mars del carib.

Els brivalls, en sentir aquest nom, van emmudir de por. Sabien que era un pirata molt dolent, i que no se’n sortirien. La Marta es va posar a plorar.

L’home, anava d’un costat a l’altra de la barca, fent que es mogués com si en aquell canal, s’hi formessin onades com a la mar.

El Josep Maria, no perdia fil, en la conversa del capità, amb qualsevol dels seus homes, i anava lligant caps, per a formar una estratègia, que els pogués permetre alliberar-se d’aquell bergant; però era difícil, i no tenia massa temps. La Marta seguia plorant.

El criat del capità Hook, va deixar el timó, i es va apropar a la nena, que en veure’l a prop d’ella, se li van acabar les ganes de plorar de sobte.

Al cap d’una estona, el canal es va fer més estret, i en Nick va treure els rems de l’aigua.

La barca, es va inclinar, quasi fins posar-se vertical, i va baixar per una cascada d’aigua. El capità Hook, es va aguantar com va poder, en un dels costats de la barca, i va caure de cul al terra de l’embarcació.

Sota la cascada d’aigua, hi havia un llac estret i llarg. Més enllà, no gaire lluny d’allí, ja es veia el cau dels pirates. Es tractava d’una roca enorme, amb forma de calavera, en la que la boca, era l’entrada a la cova que servia de cau, i els ulls, eren finestres, que donaven llum a l’interior. Per la part de darrera, hi havia un petit vaixell pirata, amb la bandera negra, i entre la cova, i el vaixell, es veien homes, que es movien d’un costat a l’altre, i no precisament, per fer turisme.

Quan el Josep Maria es va adonar, que es dirigien a aquella roca, i que allí, els esperaven més pirates que els vigilarien, va decidir que no havien de deixar que la barca hi arribés. El noi, tenia unes cartes per jugar, i si les sabia jugar bé, encara era possible la salvació.

El capità Hook, s’havia calmat una mica, des que la nena havia deixat de plorar, i ara, amb una mà sostenia una ullera de llarga vista, amb la que mirava el moviment dels seus homes, i amb l’altra mà, es fregava un mocador per la cara, per eixugar-se la suor que li rajava per les galtes.

En Nick, remava el més de pressa que podia, però el capità perdia la paciència. El Josep Maria,va apropar la seva boca, a l’orella del pirata Nick, i ben fluixet, perquè no ho sentís ningú més,va dirigir-li unes paraules.

Com és possible que et deixis tractar així?, no veus que el capità no et té cap tipus de respecte?.
És cert, però és el meu capità.
Jo no deixaria que un capità em tractés així, per molt capità que fos.
I què hi puc fer jo!, ell és el que mana.
Hi ha moltes formes de manar, però contínuament t’insulta, et diu inútil, i tot el que vol, i la veritat és que tu, no ho ets, un inútil.

El capità Hook, va donar una mirada als homes de la barca, i es va quedar mirant al pirata Nick. El Josep Maria, va fer un moviment brusc, per a dissimular, i es va fer mal al braç.

El capità, va seguir mirant cap a la seva roca. El Josep Maria, va mirar als ulls del Nick, i els va veure amb llàgrimes, com si acabés de plorar. La tristor d’aquell home, el va fer continuar endavant. Es tornà a apropar a la seva orella.

El Josep Maria, s’ho havia imaginat, des que havia sentit una conversa entre el capità i en Nick.

Si tu ens ajudes a desfer-nos del capità, nosaltres t’ajudarem a alliberar-te dels maleïts pirates.
No ho sé, és molt perillós.
Hem d’actuar abans que arribem al cau.
D’acord, us ajudaré, no m’agrada que el capità faci mal a unes criatures indefenses.
La meva idea, és distreure al capità, i mentre, tirar-lo a l’aigua; de moment, tu, fes veure que remes de pressa, però en realitat, fes que la barca avanci poc.
Molt bé, però i l’Smee?, què en farem d’ell?
També el tirarem a l’aigua.

El Josep Maria, dissimulant tot el que podia, es va separar del Nick, i es va apropar a la Marta, que estava en un racó de la barca, agafada amb el David.

El capità, es va adonar que els tres brivalls estaven junts, va aixecar-se, i es dirigí cap a ells. La Marta va reaccionar.

El capità es va començar a posar nerviós, i va perdre de vista els nois, anava d’un costat a l’altra de la barca.

El Josep Maria va fer un senyal al pirata Nick, i els dos es van aixecar a l’hora. El capità Hook, quan estava en aquella situació, no sabia el que es feia, i va ser fàcil, en el moment que arribava a un dels costats de la barca, donar-li una empenta per darrera, i fer-lo caure a l’aigua. Xap!

L’Smee, s’havia quedat de pedra, amb les mans posades al timó de la barca. L’home, no sabia com reaccionar, i el Nick i el Josep Maria, es dirigien en direcció al timó.

Si es volien desfer dels pirates, no hi havia més remei, que tirar a l’Smee a l’aigua, i allunyar-se d’aquell racó, remant amb totes les seves forces. Xap!

El Pirata Nick, va agafar els rems, i va remar amb totes les seves forces, en direcció contrària a la roca del pirata.

El capità Hook, en un principi, va seguir la barca, a cop de braços, però aviat va veure que l’embarcació corria molt més que no pas ell, i va canviar de direcció, dirigint-se cap a la seva roca.

L’Smee, amb més lentitud i parsimònia, va seguir al seu amo, en direcció al cau.

Efectivament, tots aquells canals, estaven comunicats entre ells, i feien com una espècie d’anells tancats, que acabaven arribant al mateix lloc, on havien pujat a la barca.

Una vegada van abandonar la barca, el pirata Nick, perdó, en Nick, perquè ja havia deixat de ser pirata, es va treure aquell barret i aquelles robes, i es va transformar en el barquer que sempre havia estat.

Una vegada van sortir d’aquells passadissos, van adonar-se que encara era de nit, fora, al carrer, feia més fresca que no pas dintre dels passadissos i els canals subterranis.

Gràcies Nick, què faràs ara?.
Aniré a veure al meu amic Òscar, ell m’ajudarà a buscar més gent per expulsar als pirates d’aquella roca, i així podré tornar a ser el barquer dels canals.
Que tinguis sort.
I vosaltres també, brivalls.

El senyor Nick, va emprendre el camí cap al llac gran, on el seu amic feia de barquer, i els brivalls, que no tenien ja ganes de caminar, van anar desorientats, un pas, darrera l’altre, en busca d’un lloc segur, on acabar de passar el que restava de la nit.

Varen caminar per camins estrets i enredats, i al cap de poca estona, varen fer cap a la plaça, on hi havia aquelles parets d’herba, que havien vist ja més d’una vegada.

Allí, asseguts d’esquena a l’herba, sense entrar dintre del laberint, per por de trobar de nou a la reina de cors, varen descansar una estona.

Hola Dumbo, no hem aconseguit trobar als nostres pares.
Com és possible?, no us ha volgut ajudar la bruixa que us vaig dir?
No vàrem poder entrar a la casa, hi havia un fantasma a la porta que no ens deixava passar.
Vaja, ho sento, no us vaig parlar del fantasma Uh, és un fantasma inofensiu, que l’únic que sap dir, és: Sóc el fantasma Uuuhh, sóc el fantasma Uuuhh.
Però, ens feia molta por – Va dir la Marta.
No heu de tenir por, li diuen el fantasma Uh, precisament perquè no fa por a ningú, només ho intenta. Si li demostreu que no teniu por, es retirarà, i podreu passar a l’interior.
Hem d’anar-hi, aquesta pot ser la única oportunitat per a trobar els nostres pares.
Recordeu el camí?
Sí, el recordem perfectament, hem d’anar a trobar el pont que ens portarà a l’illa, després, un altre pont...
Bellugadís – va interrompre la Marta.
Sí, Bellugadís, ens portarà a l’altre costat de l’illa; després caminarem fins a trobar la riba d’un llac, i finalment, trobarem la casa, davant nostre, dalt d’un turó.
Quina memòria més bona que teniu.

Els brivalls, es van acomiadar de nou de l’elefant Dumbo, i caminaren en direcció a la casa de la bruixa. Quant la van tenir davant, encara els va semblar més tètrica que abans.

Pujaren fins la porta principal, i el Josep Maria, va trucar. Els tres companys, es varen agafar les mans. Es va obrir una mica la porta.

Els tres brivalls, es quedaren paralitzats una bona estona, esperant que sortís el fantasma Uh, però aquest, ja s’havia olorat que no els tornaria a espantar, i no va sortir pas, deixant l’entrada lliure.

Els dos germans i la Marta, varen avançar per la casa, passadís rera passadís, habitació rera habitació. A vegades, els semblava veure cares rares, però quan se les miraven fixament per a descobrir de qui es tractava, les cares desapareixien.

Varen anar a parar a un saló, del que, per l’altre costat, sortia un passadís molt llarg, que anava baixant avall, molt avall. Cada vegada, el passadís, es feia més fosc.

El germà petit, havia agafat el llum d’oli que l’Smee, havia deixat a la barca, i ara, els servia per il.luminar-se dintre d’aquell passadís secret.

Les parets del passadís, eren de roques, i a vegades s’eixamplava, i a vegades es feia més estret. Més avall, una de les parets, va desaparèixer, i hi havia una barana, per la qual es podia guaitar a una sala enorme en forma de cova. Al final del passadís, hi havia unes escales que baixaven baix a la cova.

El brivall va apropar el llum, i els dos germans, van descobrir, estirat al terra, un esquelet, en el qual no quedava ni carn ni pell.

Els brivalls, es van allunyar d’aquella zona, tant de pressa com varen poder, i començaren a pujar per una rampa que hi havia a l’altre costat de la cova.

Josep Maria – va demanar el David.
Què vols?
Creus que aquesta pot ser la cova dels pirates, per la part de darrera?
No, aquesta casa, és molt lluny d’aquells canals d’aigua, on eren els pirates.
Qui podia ser aquest home mort?
Qui sap, potser fa molts anys que hi és; devia ser un senyor que va entrar en aquesta cova i no va poder sortir.
No m’espantis.
De què parleu? – va preguntar la Marta.
De res que sigui important, no et preocupis – va treure importància a l’assumpte el Josep Maria.

El final d’aquella rampa, feia cap a una porta de ferro, que possiblement tornava a les dependències de la casa de la bruixa. El Josep Maria, va intentar obrir.

El noi, va seguir la direcció d’aquella fletxa, i va veure un petit forat a la roca. Va posar-hi la mà, i en va treure una clau.

El Josep Maria, va posar la clau al pany, i en girar-la, la porta es va obrir, i els brivalls varen entrar en una cambra, en la que, hi havia una taula de fusta negra, amb una bola blanca al damunt.

Darrera la taula, hi havia una senyora, amb els cabells blancs, llargs, que li tapaven una mica la cara. Era una dona, més aviat velleta.

Bona nit, vostè és la bruixa d’aquesta casa?
Com t’atreveixes!, jo una bruixa?, aquí no n’hi ha cap de bruixa, quin insult.
Doncs, Qui és vostè?
Jo sóc la vella pitonissa Yerma.
Una pito què?
Quina ignorància, però, de quin món veniu vosaltres?

Els nois varen explicar tota la seva història a la pitonissa, bé, si no la varen explicar tota, almenys, els detalls més importants.

Senyora Yerma, quina diferència hi ha entre una bruixa i una pitonissa? – va voler saber el David.
Molta diferència, ningú fins ara, m’havia dit que era una bruixa. Una bruixa, normalment fa coses dolentes, i els seus poders es basen en encanteris i en ungüents màgics. Una pitonissa, és una endevinadora, que generalment, fa coses bones.
Això és magnífic. Així doncs, ens podrà ajudar a buscar els nostres pares?
És clar que sí; ara mateix, puc saber en un tres i no res, on són.
Per favor, ajudi’ns, necessitem saber que estan bé.
Els tres sou germans?.
No, nosaltres dos som germans, la Marta, no ho és.
Així dons, primer veurem si estan bé els vostres pares, i després veurem si estan bé els de la Marta.
Jo anava amb el meu pare.
Doncs, veurem si està bé el teu pare. Apropeu-vos.

La dona, es va apropar a la seva bola màgica, i en passar-li les mans per sobre, va començar a sortir-ne un fum gris clar, que l’envoltava. Al cap d’una estona, començaren a aparèixer, dintre de la bola, unes imatges confuses, que la dona, tractava d’aclarir.