4 -La Reina de Cors

Havia passat un cert espai de temps, que en la ment d’un nen, podia representar perfectament un espai llarg, quan en realitat, es tractava d’un temps relativament curt.

Els brivalls, estaven mig adormits, amb excepció del Josep Maria, que havia aprofitat per pensar i meditar sobre la situació en la que es trobaven, ibuscar, en la mesura de les seves possibilitats, la millor sol.lució.

De sobte, es va produir un soroll semblant a una veu quasi bé humana, que venia de darrera d’una d’aquelles parets d’herba, que va despertar al David i a la Marta, i que va sobresaltar al Josep Maria. Els brivalls es varen posar drets d’un salt, i protegint-se darrera d’aquelles parets, van avançar en direcció on havien sentit la veu.

En guaitar per l’acabament d’una de les parets, varen veure enmig de les ombres de la nit, una figura espectacular.

Tenia el cos en forma de rectangle, molt ben definit, i en el seu vestit, s’hi podien veure uns dibuixos característics, que la foscor no deixava veure quina forma tenien. Sota d’aquell cos tant extravagant, hi havia dues cames curtes, i als laterals, penjaven dos braços no massa llargs, i finalment, per damunt del rectangle, es veia un cap rodó, no massa gros.

Aquella forma rara, es dirigia cap on eren els brivalls.

• Que ve, hem d’amagar-nos.

Però ja no els va donar temps a fer-ho, la figura era quasi bé, sobre d’ells.

-Qui sou vosaltres?

• Ens hem perdut, i busquem els nostres pares.
• Doncs, mal fet, els nens no s’han de perdre, perquè els poden passar coses terribles.

Aviat varen veure que aquella figura, no tenia pas, massa bon caràcter, i s’esverava contínuament. La Marta no podia dissimular la seva por, i el David, encara que la dissimulava millor, quasi bé començava a tremolar.

• Qui és vostè? – va preguntar el Josep Maria.
• Sóc la reina de cors.
• La reina de què? – replicà el David amb veu ben baixa.
• De cors. Jo també he perdut una persona, i l’estic buscant.
• Ens podríem ajudar mútuament; també busca als seus pares, vostè?
• Jo no en tinc de pares; una reina de cors, no en té de pares. He perdut l’Alícia, de fet, la perdo contínuament, i la necessito per acabar el judici, ella és la única que pot resoldre el problema; l’heu vist vosaltres a l’Alícia?.
• No, no l’hem vista – va contestar el Josep Maria.
• No coneixem l’Alícia, però si vol, tenim la Marta, per deixar-vos – va comentar el David amb ironia, i fent una reverència en forma de salutació a una reina.
• Maleït brivall, jo no vull cap Marta, jo vull l’Alícia; l’he de trobar, me les pagarà aquesta mocosa, sempre s’amaga dintre d’aquest laberint d’herba.
• Però, què li ha fet, la pobra Alícia?
• Sortiu del meu camí, si quan torni a passar per aquí, encara hi sou, us prendré cap al meu castell, i us faré tallar el coll. Alícia, on és l’Alícia!...

La reina de cors, va desaparèixer darrera d’una d’aquelles parets d’herba, i els brivalls, recordant les últimes paraules que els havia dit, varen començar a caminar pel mig d’aquell laberint, buscant la sortida, per no tornar a veure més a la reina.

• Que mal educada és, aquesta reina, ni que fos la reina de Saba. – Digué el David.

Els tres brivalls anaven agafats de les mans per no perdre’s, i seguint aquelles parets, varen trobar un petit forat, en una d’elles.

• Per aquí.

Els tres, varen passar a l’altra banda del forat, i es van trobar sense pensar-s’ho, amb els peus dintre l’aigua.

Caminaren a poc a poc per dintre l’aigua, i cada vegada notaven que s’enfonsava més el terreny, i l’aigua els arribava més amunt.

• No podrem avançar pas gaire més, hem de trobar una vorera, per sortir de l’aigua.

De sobte, una llum que venia de més enllà, i que s’apropava cap a ells, els va petar directament a la cara. Els nois es van parar, i no sabien si quedar-se on eren, o bé, avançar en direcció a la llum, o si més no, donar mitja volta, i allunyar-se.

El Josep Maria, que era el que anava davant, era massa lent, en prendre les decisions, pel que no varen tenir temps de reaccionar.

• Nois, no us mogueu d’aquí, quiets! – va dir una veu d’home, d’aquelles greus i sorolloses.

Ja tenien la llum a sobre, quan van veure que, tant la llum, com l’home que els parlava, eren dalt d’una barca de rems.

• Pugeu, brivalls, es pot saber què hi feu en aquest indret, a aquestes hores de la nit?
• Ens hem perdut, portem hores caminant, i volem trobar als nostres pares.
• No crec que en aquest lloc elstrobeu.
• Ens han parlat d’una bruixa, que viu prop d’aquí, i que ens podria ajudar.
• Quina bestiesa; i a la vostra edat i creure en bruixes.
• Jo no hi creia – va dir ràpidament el David, fent-se el milhomes – però ja no sé que pensar.
• Perquè ho dius això?
• Perquè des que som en aquest territori, han passat coses molt estranyes; hem trobat un elefant que parlava, una reina mal educada, i no sé pas, què pensar.
• Tot això ho deus haver somniat, xaval, un elefant que parla, no em facis riure; i segur que a més a més, es deia Dumbo.
• Sí, com ho ha endevinat?
• Simplement, ho he deduït, perquè en quasi bé tots els contes, els elefants es diuen Dumbo. No et creuràs que estàs dintre d’un conte?
• Ho començava a pensar.
• Doncs, no ho pensis, deix les teves fantasies a banda, i toca de peus a terra, xaval.
• Dirà de peus a l’aigua.
• No, de peus a terra, perquè ara us portaré a la riba del llac, i podreu dirigir-vos al castell abandonat que hi ha prop d’allí.
• No serà el castell de la temible reina de cors?
• Quina reina, aquí no hi ha cap reina; desperta’t noi.

L’home es va posar a remar, d’una manera metòdica, sense que l’avançament de la barca, fes moviments bruscos, i després d’una estona, havien arribat a la riba del llac.

• Ja podeu baixar, hem arribat. Us aconsello que passeu elque resta de la nit, dintre el castell, així podreu descansar més bé.
• Gràcies per tot, per cert, qui és vostè – va preguntar el Josep Maria.
• Jo sóc Òscar, el mariner, quasi bé sóc l’amo d’aquest llac.
• Ens heu ajudat molt, senyor Òscar, gràcies.
• Adéu brivalls, que tingueu sort.
• Adéu.

Els brivalls, varen començar a caminar, en direcció a aquell castell, que deixava veure les seves ombres, retallades en la nit.

• Jo no vull passar la nit al castell – va protestar el David – jo vull buscar als meus pares.
• Qui sap si en el castell, hi trobarem algú, que ens pugui dir alguna cosa que ens ajudi; com a mínim, anem a veure-ho. Si no trobem ningú, seguirem el nostre camí.
• El Josep Maria té raó – va dir la Marta, que normalment no deia res.
• D’acord, doncs – va dir amb resignació el David.

Varen arribar al castell.L’edifici tenia unes torres molt altes, acabades amb punta. Els brivalls varen cercar-lo en busca de la porta, i aquesta estava oberta. Després de creuar un ampli rebedor, va aparèixer al seu davant, una magnífica escala, que pujava al pis de dalt. No se sentia cap soroll. El castell estava completament buit.

Els brivalls, van començar a pujar aquelles escales, i van arribar a una sala gran, on hi havia unes grans finestres amb vidres de colors, pintats a mà, que tenien dibuixos que representaven els reis i reines, prínceps i princeses, que en una altra època, havien viscut en aquelles dependències. Els dibuixos no es veien gaire bé, perquè encara era de nit, i hi havia molt poca llum, però els brivalls es varen fer una idea de com eren a la llum del dia.

Tornaren a baixar les escales, i quan ja anaven a sortir del castell, a un costat de la porta d’entrada, trobaren una petita porta de fusta.

El Josep Maria va empènyer la porta, amb molta suavitat, per evitar el soroll, i aquesta va deixar veure unes escales de cargol, que baixaven sota terra.

• Aquí hi ha una altra cambra.
• Deu ser el soterrani del castell, no em fa cap gràcia baixar-hi; jo us espero aquí – va dir el David.
• Jo em quedo amb tu – va comentar la Marta.
• No ens hem de separar, a més, l’Òscar, el mariner, ens va dir que el castell, està abandonat.

El grup que formaven els tres brivalls, va baixar poc a poc aquelles escales, i més que a una cambra, van anar a parar a una espècie de cova que formaven unes grans roques, que devien ésser davall mateix del castell.

Si a les dependències del castell, i fora al carrer, hi havia foscor, molta més n’hi havia encara en aquella cova profunda i negra.

Els brivalls avançaven poc a poc.

• Compte, aquí també hi ha aigua.

Tocaren amb la mà, i efectivament, en aquella zona hi havia aigua, però, a més, era aigua tèbia, com si algú l’hagués escalfada d’alguna manera.

La Marta, també va voler tocar aquella aigua tant especial, i amb la seva mà, va fer bellugar el líquid d’un costat a l’altra, fent petites ondulacions.

Es va sentir un soroll, semblant al que fa una fera salvatge, que sortia de dintre l’aigua, i de sobte va sortir una gran alenada de foc, que en il.luminar la cova, es va veure que sortia de la boca d’un gran drac verdós, i que omplia el recinte d’un fum espès, que es posava a la gola dels brivalls, i els feia tossir.

Aquell enorme drac, va tornar a obrir la boca, i va tornar a treure una gran flama, aquesta vegada en direcció on eren els brivalls.

El Josep Maria, el David i la Marta, no tenien suficients cames per a córrer, i esquivar aquella flama que els va anar a parar ben a prop. Ràpidament, es van dirigir a les escales de cargol, i van sortir del castell a tota velocitat, sense preocupar-se de tancar la porta del soterrani. Realment, aquella nit, no guanyaven per ensurts.

Els brivalls es varen allunyar del castell, i van trobar altra vegada, el pont que anava a parar a la petita illa, en la qual hi havia aquell arbre tant gros. La creuaren, i tot passant de nou el pont bellugadís, s’allunyaren d’aquell indret, buscant altres llocs que els resultessin més segurs.

Varen caminar per uns camins, fins que van arribar a la vorera d’una gran extensió d’aigua; allí assegut a terra, mirant l’aigua, amb cara d’absent, hi havia una figura humana, un senyor de mitjana edat.

• Bona nit, senyor – va saludar el Josep Maria.
• Bona nit brivalls, què hi feu aquí?, no és hora d’estar fora de les vostres cases.

Els xavals, van explicar a aquell misteriós senyor, tot el que havia passat, com s’havien perdut, i com havien trobat misteriosos personatges, que, almenys alguns d’ells, els havien intentat ajudar.

• No sé què dir-vos, no conec gaire bé aquest territori, jo visc en l’edifici que es veu en aquella illa gran, que teniu davant, i no surto quasi mai d’allà; però crec recordar que, més amunt, no gaire lluny d’aquí, hi ha uns passadissos que van a parar a uns canals d’aigua que travessen aquest territori, per sota terra; allí hi ha un barquer que potser us podrà ajudar.
• Moltes gràcies; què hi fa aquí?, vol que l’ajudem?
• Espero el barquer del llac, perquè em porti a la meva illa.
• El barquer del llac, no serà un tal Òscar? – Preguntà el Josep Maria.
• Sí, el coneixeu?.
• Sí, ens va ajudar a sortir d’un llac.
• És un bon home, aquest Òscar; un bon home.

L’home, es va quedar pensatiu, mirant l’aigua amb aire d’absència.

• Sí que ho és; qui és vostè?, com es diu? – va preguntar el David.
• Em dic Indiana.
• Guaita tu, com l’Indiana Jones. En aquest país, tots tenen nom de personatges de contes.
• Adéu, Indiana, que vagi bé.

Els tres brivalls, es van acomiadar de l’Indiana, i es dirigiren cap a la zona, on aquell home, els havia indicat que trobarien els passadissos.

Efectivament, després de caminar una estona, i de canviar algunes vegades de camí, van trobar, al peu d’una petita muntanya, una entrada, que donava a uns passadissos d’una llargada considerable.

• Creus que anem per bon camí?
• És clar que sí.
• No em refereixo a si son els passadissos que ens ha indicat l’Indiana, sinó, a si creus que trobarem bones persones aquí dintre?
• Hem de confiar en el destí, fins ara, a banda d’algun ensurt, les coses no ens han sortit tant malament.

Els brivalls van arribar al final d’aquell passadís, on hi havia un petit moll, per a poder amarrar una embarcació, però allí no hi havia ningú.

No se sentia cap tipus de soroll, i tampoc es veia cap embarcació, i molt menys, cap barquer que els pogués ajudar.

Els tres amics varen quedar-se pensatius una estona, i després, varen decidir-se a tornar enrera, per aquells passadissos, pels quals, havien entrat uns minuts abans.