3 -En un món estrany

Mentre pujaven per aquell terreny aspre i mal fet, ple d’herba que sota amagava pedres traïdores, al Josep Maria i al David, els costava avançar, però aquella pujada va durar poc, i aviat es trobaren en una gran extensió de terreny ben pla, inclús amb una lleugera pendent, cara avall.

La nit, era de les més fosques que mai s’havien vist. La lluna, no reflexava la llum del sol per enlloc, i el cel, es veia clar, sense boira i sense núvols; almenys aquesta era la sensació que donava.

Els brivalls van mirar cap a tots els costats, i no van veure, ni tan sols aquella aurèola de llum molt tènue, que havien vist abans. En un punt llunyà d’aquella gran extensió, es veia un espai encara més fosc que la resta de l’horitzó, com si es tractés de siluetes d’alguns edificis retallats en la llunyania.

Dit i fet; els dos germans caminaren i caminaren, i com que el terreny era pla, no els costava massa esforç, avançar. Aquelles formes d’edificis retallats, que es veien a l’horitzó, cada vegada eren més a prop d’ells, però no per això, es veien millor.

Varen saltar a un petit camí que hi havia més enllà, i varen sentir plors quasi ofegats, que venien d’un racó mig amagat d’aquell paratge.

Els brivalls, van parar orella, per poder sentir exactament, de quina direcció venien els plors, ja que no veien ningú, i una vegada ho varen saber, es dirigiren amb molt de compte, al lloc on els semblava que hi podia haver quelcom.

Com si aquella persona que abans havia plorat, endevinés que els brivalls se li apropaven, va deixar de plorar. Tot era silenci; els dos germans avançaven poc a poc, sense fer soroll, però ara, se’ls feia difícil trobar alguna cosa, ja que, a banda de no veure res, tampoc sentien cap tipus de soroll que els pogués guiar.

El Josep Maria, que anava davant, havia xocat amb alguna cosa estranya, que començà a plorar amb totes les seves forces.

Els germans Quesada, havien trobat una nena, mig arrupida prop del camí, que estava molt espantada.

La noia estava espantada, i va deixar d’explicar com havia arribat a aquell indret.

Els tres brivalls, començaren a caminar cap a les siluetes dels edificis, que es veien en la foscor de la nit.

Ja no tardaren en arribar al lloc que en un principi pensaven que seria una ciutat, o almenys un poble. Tocaren la fosca paret amb les seves pròpies mans, i la seguiren en una de les direccions. Els brivalls, pensaren que potser, en ves de tractar-se d’un poble, es tractava d’una espècie de muralla.

Tot era silenci, a vegades els nois paraven orella, ini tan sols de l’altra banda de la paret, arribava el més mínim so.

Els tres brivalls, anaven caminant pel costat de la paret, a vegades, sense saber ni on posaven els peus, i així, lentament, avançaven plegats. El Josep Maria anava davant.

El Josep Maria, es va ajupir, i caminant a quatre grapes, es va introduir en el forat que hi havia a la paret. Els altres dos, varen fer el mateix.

El petit túnel, feia una corba una mica estranya, i darrera la corba, es veia una mica de claredat.

En sortir del túnel, es mostrà davant dels seus ulls, un paisatge diferent, fosc, però no tant fosc com a l’altra banda del túnel. Es veien retallades les siluetes dels diferents edificis, i es veien unes petites llums artificials, que donaven a la foscor de la nit, una tonalitat més agradable, i que, al menys, permetien endevinar amb més precisió, que al davant dels nois, a banda dels edificis, hi havia uns jardins amb plantes, uns camins completament plans, i una mica més lluny, donava l’impressió que hi havia un petit llac, amb un pont, que encara no se sabia ben bé si era de fusta, o de qualsevol altre material.

La Marta, no deia res, només es limitava a escoltar als dos germans, i a seguir-los en els seus moviments. Realment era un món estrany, i no sabia sihagués estat millor, de quedar-se sola al costat d’aquell camí on l’havien trobat.

En avançar pel mig d’aquell camí ample, el Josep Maria, va ensopegar amb un objecte arrodonit, que a conseqüència del cop, va començar a fer un soroll aspre i fort, que s’assemblava al soroll que fan els elefants.

Els brivalls es van espantar, i varen donar tres salts enrera com els crancs.

Aquella cosa estranya, es va aixecar, i es va posar de quatre potes.

La Marta, en sentir parlar a l’elefant, es va espantar molt, i va anar a amagar-se darrera unes parets d’herba que hi havia a prop d’allí.

El Josep Maria, va reaccionar.

La Marta, ja s’havia calmat, i havia sortit de darrera la paret d’herba, apropant-se cada vegada més a l’elefant.

Els brivalls, es varen asseure a terra, al costat del Dumbo, i aquest els va anar explicant, per on havien de passar per anar a la casa de la bruixa, amb tot tipus de detall.

El noi va donar un petó a l’elefant, i el David li va fer una carícia a la trompa, i varen marxar caminant en direcció a la casa. El Dumbo, es va jeure a terra, i va continuar dormint.

Havien d’acabar aquell camí que ara seguien, només acabar-lo, trobarien un pont davant seu, l’haurien de creuar, i es trobarien enmig d’una petita illa amb un enorme arbre al mig; havien de creuar-la, i per l’altra banda, trobarien un altre pont, que també havien de creuar; llavors, anirien seguint un camí estret, i seguirien sense canviar de direcció, per la riba d’un altre llac una mica més gran, i apareixeria la casa davant mateix dels seus nassos, només haurien d’agafar un camí una mica empinat per arribar-hi.

Camina que caminaràs, els tres brivalls avançaven en la foscor de la nit, orientats per la petita claredat que produïen aquells diminuts punts de llum artificial, que no sabien ben bé on eren.

Els brivalls, varen travessar el pont, i en aixecar la vista al cel, veieren un arbre monumental, era tant gran, que semblava que fos la casa d’un gegant.

La Marta els anava seguint, sense separar-se massa d’ells. Varen creuar l’illa en un tres i no res, i passaren per damunt de l’altre pont, però aquest, va ser més difícil de creuar, perquè bellugava. El Josep Maria, en ser el primer de passar, i no esperar-s’ho, quasi que va caure a l’aigua.

El noi va ajudar al seu germà, i amb molta precaució, varen anar avançant pel pont. Quan ja l’havien creuat, notaren que la Marta no els seguia.

El David, va tornar a creuar el pont bellugadís, i agafant de la mà a la noia, varen passar el pont, a poc a poc, ara una fusta, ara l’altra, fins que van ser a l’altra banda.

La noia li va fer un petó a la galta. El David no va dir res, i els tres seguiren el camí indicat per l’elefant. Varen agafar el camí estret, i després anaren a parar a la riba del llac més gran.

Varen caminar una estona per la riba, i davant seu, dalt d’un turó, varen veure la silueta fosca d’una casa antiga i tètrica.

Començaren a pujar aquell camí empinat, que anava a parar a la porta de la casa, i com més avançaven, més tètric els semblava l’aspecte de la mansió. Finalment arribaren a la porta d’entrada, que estava tancada.

El David va trucar a la porta, i el truc, va ressonar com un doble eco. El noi va tirar enrera d’una manera ràpida i desordenada, xafant el peu del seu germà.

En aquell moment, va obrir-se la porta, d’una manera lenta, amb soroll de frontisses rovellades, i pel damunt de la porta, va sortir com una espècie de llençol blanc que es confonia amb l’espai.

- Sóc el fantasma Uuuhh, sóc el fantasma Uuuhh.

Els tres brivalls, s’espantaren de tal manera, que sense deixar que els digués res més, varen sortir corrent, fent el recorregut que havien fet abans, en direcció contrària, i amb molt menys temps. Fins i tot la Marta, va passar per damunt d’aquell pont bellugadís, que abans tant li havia costat de creuar, i ara, ni tant sols s’havia donat compte que bellugava.

Finalment, quasi esgotats de tant córrer, van anar a parar, darrera d’aquella paret d’herba, en la qual s’havia amagat la Marta, quasi bé una hora abans. Allí, els brivalls varen descansar, i fins i tot, als més petits, se’ls tancaren els ulls una bona estona.