2 -L’aterratge

El Josep Maria sentí una veu forta al seu costat que el deia:

• Desperta’t, desperta’t.

Era el David.

• On son el pare i la mare?
• No ho sé, que no hi són al seu seient?
• No, m’he despertat i no els he vist.
• Hauran anat a parlar amb l’assistenta de vol, per comentar-li alguna cosa.
• No ho crec, si fos així, només hi hauria anat el pare.

Els nois varen mirar al seu voltant, i hi havia la meitat dels seients buits.

• Tinc por, Josep Maria, quasi la meitat de la gent ha desaparegut, i a mi m’ha despertat una sotragada molt forta; no l’has notada?
• No, deu haver estat una d’aquestes bosses d’aire que de vegades troba l’avió en el seu recorregut, de totes maneres, jo dormia profundament.
• Hem de fer alguna cosa – va proposar el David.
• No ho sé, primer hem de calmar-nos i pensar... Ja ho sé, hauran anat al lavabo.
• Tots alhora?, estàs sonat!. Vine amb mi, i ho esbrinarem.
• Podem preguntar-li a aquest senyor que mira per la finestra, què ha passat, sembla que també tingui cara d’espantat.

Quan els brivalls volien aixecar-se del seient, l’avió va fer uns moviments estranys, i es va sentir un gran soroll de ferralla. Semblava que l’aparell havia xocat amb alguna cosa, amb un altre avió potser, o amb alguna torre molt alta, però no n’hi ha pas de tant altes.

Els dos germans es van espantar, i agafant-se al seient, van mantenir l’equilibri, i això els va permetre que no anessin a parar al terra. Quan l’avió es va estabilitzar, el David va mirar per la finestra, i va veure que l’ala estava trencada.

• Josep Maria, David, seieu i cordeu-vos els cinturons, l’avió ha xocat, i haurà de fer un aterratge forçós prop d’aquí – va cridar el pare dels brivalls.
• On us havíeu posat?, creiem que us havia passat alguna cosa.
• Hem anat amb altres persones a parlar amb l’assistenta de vol, perquè fa pocs minuts, l’avió s’ha bellugat d’una manera molt rara, i ens hem espantat.
• Què era tot aquest soroll de ferralla?
• L’avió ha xocat amb una torre metal.lica, i per això a fet aquest soroll.
• Com és possible que hi hagi una torre tant alta? – Va preguntar incrèdul el Josep Maria.
• És que, pel que es veu, el pilot volava a poca alçada, encara no sabem ben bé perquè.

L’assistenta de vol, donava instruccions als passatgers, que ja s’havien assegut als seus llocs.

• Atenció, atenció, hem de fer un aterratge d’emergència, tot està sota control, no hi ha perill; per favor, cordeu-vos el cinturó de seguretat.

Els passatgers intentaven cordar-se el cinturó, i encara que l’assistenta havia dit clarament que no hi havia perill, estaven realment nerviosos, tant que, un senyor despistat, en ves de cordar-se el cinturó de seguretat, agafava el cinturó dels seus pantalons, i no en sortia de cordar-se’l, perquè ja el tenia cordat.

Aquells minuts, varen ser un veritable embolic; el Josep Maria s’havia assegut al costat de la finestra, i el David, al costat del seu germà.Per mantenir als passatgers tranquils, si és que era possible, l’assistenta de vol, anava informant per l’altaveu, dels passos que anava seguint el pilot, per poder realitzar l’aterrament.

• Senyors passatgers, el pilot està rebent ordres concretes de la torre de control de l’aeroport, i ara començarà a perdre alçada, per dirigir-se a una de les pistes disponibles.

L’avió, realment va perdre alçada, i tant el Josep Maria com el David, veien desfilar per sota la finestra, les llums d’aquells edificis, uns molt alts, els altres, més baixos. Després, van desaparèixer els edificis, i van aparèixer per la finestra, unes pistes d’asfalt, que els brivalls no veien prou bé si eren carreteres, o si eren les pistes de l’aeroport; i més enllà de l’asfalt, es veien extensions de terreny bastant pla, sense arbres ni cases, que la foscor del capvespre, no deixava veure si eren camps de cultiu, o d’herba, o bé era terra sense cap tipus de vida.

• Agafeu-vos al seient, ara el pilot treu el tren d’aterratge, i dintre d’uns instants tocarem el terra. El sotrac final, pot ser més fort que normalment, ja que no disposem de les ales per ajudar afrenar l’avió; per tant, no es descordin els cinturons, i no s’aixequin fins que els avisem per l’altaveu. Moltes gràcies. 

A partir d’aquell moment, tot van ser ensurts rera ensurts. Quan l’avió va tocar el terra, ho va fer amb tota la seva força; des de dintre, semblava que la pista per la qual passava, s’ensorrava al seu pas. Al no tenir les ales per ajudar-lo a perdre velocitat, l’aparell rodava per la pista amb una velocitat que posava els cabells de punta a qualsevol.

El Josep Maria mirava per la finestra de l’avió, amb cara d’esglai, i veia que les llums, posades a terra, que servien per marcar la pista per la que circulava l’avió, passaven a la velocitat d’un llamp, i que cada vegada en quedaven menys per passar.

• Atenció, atenció, senyors passatgers, els frens de l’avió han estat insuficients per a poder parar-lo a temps per no sortir-se de la pista; tenim la sort que el terreny que ve després, en el mateix sentit de la pista, és pla i no hi ha obstacles que puguin impedir el pas de l’avió, per tant, d’aquí uns moments notaran les sotragades del terreny aspre. No s’espantin, tot està controlat.

No varen tardar a sortir-se de la pista, i, encara que el terreny era bastant pla, quan les rodes van tocar el terra d’arena i pedres, l’avió va començar a moure’s d’un costat a l’altre, com si fos una barca en una tempesta. Era possible que la velocitat de l'aparell, hagués disminuït, però des de dintre, no es notava. Aquell avió estava destinat a anar a parar força lluny de l’aeroport.

Amb les sotragades, dos o tres passatgers, s’havien fet ferides lleus en alguna cama, o en algun braç, i estaven realment molests per tot l’enrenou que tot allò suposava.

• Atenció, atenció, senyors passatgers, l’avió ja va a una velocitat més lenta, però no aconseguim parar-lo. Ara entrem en un paratge d’herba, i després, ens trobarem amb unes parets, que limiten finques de propietats privades. El pilot intentarà aturar l’avió abans d’arribar a la primera paret, i així evitar el xoc, però, com que no n’està segur de poder-ho aconseguir, mentre passem el camp d’herba, desplegarem la rampa inflable, i saltareu a l’herba. Tot anirà bé. Bona sort a tots. 

L’assistenta de vol, va obrir la porta de l’avió, i en prémer un botó, es va inflar el tobogan, que facilitaria la baixada dels passatgers fins arribar a l’herba, i quan ho va tenir tot a punt, va avisar a la gent, perquè es preparessin.

Varen començar a baixar persones, i quan va tocar fer-ho a la família del David, primer va llençar-se la seva mare, i després, havia de fer-ho el Josep Maria, però al noi li va agafar por, i es va quedar mirant-se l’inflable, fins que el David es va tirar, i en agafar de la mà al seu germà, el va fer seguir amb ell, rampa avall, fins tocar a l’herba.

El pas del tobogan a l’herba, va fer que els dos brivalls rodolessin per una davallada del terreny, i rodolant avall, potser van recórrer cent o cent cinquanta metres de paratges que masegaven els seus cossos.

Era ja negra nit. Quan el terreny va deixar de donar voltes, el David i el Josep Maria, no veien res; ni tan sols la lluna ajudava. Allà lluny, molt lluny, es veia una petita boirina de llum artificial, que devia ser la claredat que provocava a l’horitzó, l’enllumenat de l’aeroport, o bé de la ciutat on havien aterrat.

En aquella espècie d’aurèola, destacava una punta negra, que s’enlairava més que qualsevol altra cosa, i trencava aquella lluminositat.

• Estàs bé, David?
• Estic marejat, tot dona voltes, i em fa mal la cama. I tu, com estàs?
• Bé; em fan mal els quatre cops que m’he donat, però podia ser pitjor.
• Anem a veure si veiem l’avió? – va proposar el David.
• No, hem d’esperar que vinguin el pare i la mare a buscar-nos, si comencem a donar voltes, i més sense claror, no ens trobaran.
• D’acord, però si d’aquí a mitja hora no venen, hi anirem nosaltres.

Els brivalls es van estirar a l’herba, que prou falta els feia descansar una estoneta, i van esperar sentir d’un moment a l’altre, la veu dels seus pares que els cridaven, però el temps passava, i ningú no apareixia pels voltants.

• He sentit un soroll.
• Jo també.
• Què creus que pot ser?, serà el nostre pare?
• No, més aviat semblava el so d’un animal.
• Serà un tigre? – va preguntar amb una certa por, el David.
• No home no, en aquests paratges no n’hi ha de tigres, es tractarà d’un animal petit.
• Josep Maria, jo vull anar a buscar al pare i a la mare.
• És que, com que hem rodat per terra, hem perdut el sentit de l’orientació, i qui sap si caminaríem en direcció a l’avió, o bé en direcció contrària; és perillós caminar sense saber on dirigir-se.
• Doncs jo no em quedo aquí tota la nit.
• Si tinguéssim una bujola, ens podríem orientar.
• Però no la tenim, soca, – va dir enfadat el David – espero una estona més, i me’n vaig, tant si vens com si no vens.
• No és bo que ens separem, units ens podrem ajudar l’un a l’altre; més ben dit, et podré ajudar, ja que tu ets massa petit per poder ajudar-me a mi.
• Petit jo!, petit jo!; però tu què et creus, tinc quasi vuit anys.
• En tens set.
• Set i mig.
• Bé, aquesta discussió no ens porta a cap lloc, per tant, podem esperar una estona més, i si no veiem a ningú, anirem a cercar als altres.
• Josep Maria.
• Què!.
• Si l’avió hagués xocat contra alguna paret de pedra, hauríem sentit el soroll?
• Possiblement; no crec que estem tant lluny.
• Això és bon senyal. Vol dir que l’avió no s’ha estavellat.
• Bona deducció.
• Josep Maria.
• Què!
• Creus que els nostres pares estaran bé?
• És clar que sí, si nosaltres estem bé, ells, que son més grans, encara ho estaran més.

Havia passat temps suficient, perquè els seus pares haguessin pogut arribar on eren els brivalls, per la qual cosa, els nois varen decidir, que s’havien de moure en busca de l’altra gent de l’avió.

Ja començaven a caminar, quan el Josep Maria va tenir una idea.

• David, espera. Quan hem caigut de l’avió, hem baixat rodolant terreny avall.
• Sí, és clar, terreny amunt no haguéssim rodolat.
• Ja està.
• Què et passa ara?
• Ja tinc la sol.lució.
• Parla clar d’una vegada, home.
• Està molt clar; si des de l’avió hem rodolat terreny avall, això vol dir que l’aparell està en un terreny més alt.
• Sí, és natural.
• Doncs hem de caminar cap amunt.
• Ets un geni, Josep Maria, com no ho havia pensat jo!

Així doncs, els dos brivalls, van seguir el terreny empinat, pel qual suposadament, havien rodolat abans en direcció contrària, per veure si finalment, trobaven als seus pares.