1 -El viatge

Les maletes restaven preparades al rebedor de la casa, el pare i la mare, anaven i venien, agafaven i deixaven, miraven per tota la casa, per si en un o altre racó, es deixaven alguna cosa, que després els podria fer falta en el viatge.

• Em falta la bossa de mà, l’heu vist en algun lloc?
• No Mare.
• Ja la tinc, era damunt la tauleta.

Entre tots, varen treure les maletes i les bosses fora de casa, i tancaren la porta amb clau, baixaren tot l’equipatge al garatge, i el col.locaren al maleter del cotxe. Quan el pare ja anava per posar l’automòbil en marxa, va trobar a faltar alguna cosa.

• Els bitllets de l’avió; m’he deixat els bitllets de l’avió dalt a casa.
• Saps on exactament?.
• Sí, al calaix de la meva tauleta de nit.

El pare agafà les claus de la casa, i tornà a pujar cap dalt, després d’una estona no massa llarga, va reaparèixer per la porta del garatge, i finalment, la família va marxar cap a l’aeroport del Prat, per agafar l’avió que els portaria al nord d’Europa.

Els dos germans Quesada, era la primera vegada que feien un viatge tant llarg, i estaven realment emocionats, no per l’avió, que ja l’havien agafat feia dos anys, quan varen anar a Mallorca, sinó pel fet d’anar a tants quilòmetres de casa. Els brivalls, a la part de darrera del cotxe, no s’estaven quiets.

• Pareu d’una vegada, que ja arribem a l’aeroport.

Al cap d’una estona, el pare va abandonar l’autopista, i va agafar la sortida cap a l’aeroport; poc després, arribaven a la terminal.

Van buscar aparcament, i després de fer-se amb un carretó per a transportar les maletes i bosses, es dirigiren al vestíbul de l’aeroport per canviar els bitllets, pels que realment servien per a poder pujar dalt de l’avió.

El senyor Josep Quesada, pare d’aquells dos nois de nou i set anys, estava impacient a la cua del mostrador on havia de canviar els bitllets; el temps passava, i aquella cua no avançava pas gaire, i encara havia de facturar les maletes.

La Maria, la mare, s’esperava en un banc d’aquell gran vestíbul, vigilant amb freqüència als seus fills, que jugaven una mica més enllà, per matar el temps, i no avorrir-se.

El Josep Maria, fill del Josep i de la Maria, era el noi gran, feia només uns quants dies que havia fet nou anys, i se sentia orgullós de tenir-los. Era bastant espavilat, però abans de prendre una decisió, s’ho pensava dues vegades, o potser més. Els pares, havien tingut l’oportunitat, que la majoria de pares no tenen, de posar-li el nom dels dos, i així ho varen fer: Josep Maria Quesada Palau.

L’altre brivall, tenia set anys, però feia quasi bé set mesos que els havia fet, per la qual cosa, sempre remarcava que en tenia set i mig, perquè així, li semblava que era més gran. Si hem dit que el Josep Maria era espavilat, aquest, encara ho era més, i era més ràpid per prendre decisions, encara que això, podria ser que no fos una avantatja. El petit de la família, es deiaDavid.

Una bona estona més tard, va vindre el pare tot corrent, i els va dir:

• Agafeu les bosses de mà, que hem d’anar a la porta per a pujar a l’avió.
• He d’anar al lavabo – va dir el més petit.
• Mare de Déu!, fins ara que jugues, i ara et ve anar al lavabo.

Varen anar a la recerca del lavabo, i al mateix temps que hi entrava el David, també els altres membres de la família, varen aprofitar per a fer les seves necessitats.

Una vegada lliures de tota càrrega física, es van dirigir a la porta que la noia que havia facturat les maletes, havia indicat al pare de família. Al mateix temps, pels altaveus de l’aeroport, se sentia:

• Atenció, atenció, els passatgers del vol Barcelona - Estocolm, que es dirigeixin a la porta numero vuit, últim avís, els passatgers del vol Barcelona - Estocolm, que es dirigeixin a la porta número vuit.

Estocolm, la ciutat sueca dels llacs i dels ponts, la capital de les meravelles; era un somni poder passar una setmana de vacances en aquella ciutat tant bonica del nord d’Europa.

La família va arribar a la porta número vuit, i en ensenyar els bitllets i els corresponents carnets d’identitat, varen pujar directa- ment a l’avió, a través del túnel flexible.

• Jo vull seure al costat de la finestra – protestava el David.
• Jo també – remugava el Josep Maria.

Finalment, el pare va posar ordre.

• Tu ja ets gran, deix el seient de la finestra pel David, i a la tornada, el tindràs tu.

Després que l’assistenta d’aviació donés instruccions concretes als passatgers, de com utilitzar tota una sèrie d’elements d’emergència de l’avió, per si al llarg del vol, hi havia problemes, els va dir que es cordessin el cinturó, perquè en uns moments despagarien.

Se sentiren uns sorolls greus de motors, i pocs minuts després, aquell enorme aparell, va començar a bellugar-se per la pista, amb gran lentitud per col.locar-se a l’inici d’una pista més ampla i llarga; una vegada va agafar la posició adequada, va posar els motors a tota potència i va començar a accelerar, fins que a més de mitja pista, es va enlairar.

Des del cel, es veia tota la costa nord de Catalunya, com si es mirés un mapa, amb rius, petits llacs, petites carreteres, i pobles i ciutats en miniatura. Després de mitja hora de vol, el terreny va canviar, es veien grans muntanyes, una darrera l’altra; l’avió travessava els Pirineus.

• Que bonic que és tot això, que falta molt per arribar?
• Si, unes quantes hores, passarem prop de París, i després anirem girant cap a l’est fins arribar a Estocolm.

No va tardar gaire a passar l’assistenta del vol, amb una espècie de berenar fred, que els pares van menjar tranquil.lament, encara que no era massa del seu gust, però que els nois, quasi bé no van provar.

• Què és això tant dolent?
• És filet de gall d’indi fred.
• No es pot ni menjar, quin fàstic – va gemegar el David.

Sort que els nois havien agafat una coca-cola fresca, i ara anaven bevent i omplint la panxa d’aquell líquid fosc que lliscava per la seva gola, i els refrescava una mica.

L’avió havia agafat certa alçada, i tot el que es veia eren núvols i cel, cel i núvols; i el paisatge es va començar a fer monòton. Amb aquella monotonia que provocava el petit soroll dels motors de l’avió, i el paisatge pintat completament de blau, els dos brivalls, no varen tardar molt en adormir-se.

De tant en tant, l’aparell agafava alguna zona de depressió, i l’avió feia un moviment brusc, com si es tractés d’una corralina, que feia canviar de posició als dos nois que dormien, però que no els acabava de despertar.

L’avió seguia la seva marxa d’una manera metòdica i progressiva.