La doctora, fullejava els diferents informes que tenia sobre la taula. Se li notava un cert nerviosisme al moure els dits i passar full. De tant en tant, a través dels vidres de les seves ulleres, clavava aquells ulls diminuts en un comentari concret.

-Miri Andreu, el Dr. Alfred li ha fet unes quantes proves i els resultats són immillorables. Ell mateix li ho haurà dit, fins i tot li va fer repetir les anàlisis i han tornat a sortir bé.

-Unes quantes proves?, si encara m’ha marejat més aquest home: posis dret, aixequi els braços, ara aixequi una cama; com vol que m’aguanti amb una sola cama, ni que fos un flamenc jo. I després... després un copet al genoll, un altre copet al turmell...

-Bé Andreu, el cas es que vostè segons les proves, no té res.

-Aquesta sí que és bona, potser ara m’ho invento jo tot això. L’Andreu: l’inventor de marejos. Podria cobrar-ne la patent.

-Precisament d’això volia parlar-li.

-De la patent?

-Fa molts anys que ens coneixem, que ve a la meva consulta; vostè és un home que no ha agafat la baixa per quasi bé res i, ara... ara està en una etapa difícil... ens fem grans tots plegats.

-On vol anar a parar?

-Miri, potser hauríem de buscar per un altre costat. Conec una psicòloga que...

-Una psicòloga?

-Si, és la filla d’una amiga meva; però si prefereix que sigui un home, també en podem trobar uns quants que siguin competents.

-No, si no és això. Què he de fer jo a ca la psicòloga? Vostè creu Dra. Elvira que la cosa està tant malament?

-Ningú parla de que la cosa estigui malament. Vostè té un problema i l’hem de solucionar.

-És clar: a on no arriba la medicina hi ha d’arribar la psicologia.

-Jo ho provaria. No hi perdrà pas res. Li apunto l’adreça d’aquesta noia i el número de telèfon i, cregui’m, faci cas del que li dic.

* * * * * *

-Ja has trucat la Patrícia?

-No, encara no ho he fet, Paula.

-No sé pas què esperes per fer-ho, Andreu. Potser la doctora té raó i aquesta noia et pot ajudar.

-Tu també ho creus? Faig cara de boig?

-No siguis criatura home, els temps han canviat. Els psicòlegs tracten a persones normals amb problemes, no pas a bojos. Fins i tot en Woody Allen va al psicòleg.

-I tu com ho saps això?..., que potser t’ho a dit ell?

* * * * * *

-Andreu, la Berta et vol veure ara mateix al seu despatx.

-Un moment Felip, acabo aquesta part de la figura, que és delicada i me n’hi vaig.

-Tu veuràs.

L’home va acabar ràpidament el tros de dibuix en el que estava treballant i es va dirigir cap al despatx de la cap de personal de l’empresa.

-Bon dia Sra. Berta.

-Passi, passi Andreu. Veurà, fa quasi bé mig any que ve a treballar uns dies, agafa la baixa, torna a treballar uns dies, torna a agafar la baixa i sembla que això no s’acabi.

-És que em sap greu estar tant de temps de baixa i quan em trobo millor, demano l’alta.

-Encara es mareja?

-I tant que em marejo; de vegades acabo com una sopa.

-I el metge, quina solució li dóna?

-El Dr. Alfred, el neuròleg, va arribar a la conclusió que no em passa res.

-Però... vostè no fa teatre.

-És clar que no. La veritat, no se’n surten.

-I?

-Miri, li seré franc, la doctora de capçalera em va insinuar que hauria d’anar a una psicòloga.

-I ho ha provat?

-Vostè també? No, no m’he vist amb cor de provar-ho. No m’hi veig jo explicant intimitats a una persona perquè em faci un diagnòstic mental. Els marejos són reals, sap?, no me’ls imagino.

-L’entenc, Andreu. No sé què dir-li. S’adona que tot aquest enrenou, a l’empresa l’afecta molt?

-I què hi puc fer jo?

-Miri, si vol... jo... és una mica car... no sé si...

-Parli, parli. N’he sentit tantes de bajanades aquests dies, que ja no ve d’una. Ai!, perdoni.

-A Barcelona hi visita un neuròleg molt eminent. N’he sentit parlar molt bé i diuen que no se li escapa detall. Potser ell podria fer alguna cosa per vostè.

-Només el pensament de tornar a repetir les proves ja em mareja.

-Si vostè li porta els resultats que ja té, no crec que les hi faci repetir, les proves. Vagi a veure’l. Visita al Passeig de Sant Joan.

* * * * * *

-És aquí Paula, no ho veus? Salvador Guinjoan, Neuròleg.

L’Andreu i la Paula, la seva dona, entraren a l’edifici i pujaren aquelles escales amples i elegants, encara que fosques, dels blocs antics del passeig de Sant Joan.

-Mira, la porta és oberta.

A la sala d’espera hi havia tres o quatre persones i es varen haver d’esperar força estona abans no van tenir al seu davant al Dr. Salvador, un home de mitjana edat molt corpulent.

-Si aquest m’ha de donar copets, ho tinc ben clar -va dir en veu baixa l’Andreu a la seva dona.

-Vostè dirà, què el porta per aquí?

-Sóc l’Andreu Castells Bru, tinc cinquanta-un anys, visc a Tarragona i treballo des de fa uns vint-i-cinc anys a l’empresa “Peces i Cia” de Valls. Treballo com a delineant i la meva feina és dibuixar peces industrials. Fa cosa d’uns set o vuit mesos, potser més i tot, vaig notar que em marejava.

L’home va anar explicant amb més o menys detall tot el que podia ser interessant perquè el metge es formés una idea de la seva malaltia. Va treure damunt la taula unes radiografies i tots els papers que parlaven de les proves que li havien fet.

-El Dr. Alfred de Tarragona, a hores d’ara, encara està segur que els marejos em venen de tant dibuixar rodones i cercles. Fins i tot em va proposar de dir a l’empresa que jo m’encarregaria de dibuixar només les línies rectes i que els cercles els dibuixaria un company meu; això, com pot comprendre, a la meva feina és impossible de portar a la pràctica. A més, quina mena de delineant seria jo?

-Últimament, ha notat que ha de dibuixar més cercles de qualsevol tipus, que fa uns quants anys?

-No. Les feines són molt repetitives i sempre acostumem a dibuixar coses similars.

-Quan ha agafat la baixa, m’ha comentat abans, que ha notat una millora important.

-És cert, en pocs dies els marejos minven, però no se’n van del tot.

-Llavors, no hi ha dubte que la cosa està directament relacionada amb la feina. Desapareix la feina i quasi bé desapareix el mareig.

-Vostè també creu que hauré de deixar de dibuixar cercles?

-És aviat per a poder decidir aquestes qüestions. No ho veig gens clar. Vostè porta dibuixant molts anys; fins ara no l’havia afectat i, ara, de cop i volta, es mareja. És una mica estrany. Si en el seu cos hagués canviat alguna cosa, que això ens ho dirien les proves que li han fet, podria ser aquesta, la causa; però m’atreveixo a dir que no, que la malaltia no té res a veure amb els dibuixos que vostè fa.

-El raonament és bo, però em sembla que no ho entenc.

-Vostè puja i baixa cada dia des de Tarragona a Valls?

-Sí, pujo al matí i baixo a la tarda. Em quedo a dinar en un bar del polígon, prop de la feina.

-i no es podria quedar a viure una temporada a la capital de l’Alt Camp?

-És clar que no, jo tinc el pis a Tarragona. El sou no m’arriba com per llogar un pis en un altre lloc.

-L’empresa, no tindrà pas algun despatx a Tarragona ciutat, a vegades...

-Això sí, però ja està ocupat: quatre administratives, un comercial i poca cosa més. A on realment es necessiten els treballadors és a Valls.

-No em faci dir perquè, però crec que tenim el tema solucionat; almenys podem descobrir el que està passant. Ara seria arriscat donar un diagnòstic concret. Abans hem de fer una prova una mica llarga. Hem d’assegurar-nos. Per prescripció mèdica, vostè treballarà al despatx de Tarragona durant un any, fent la mateixa feina que feia a Valls. A més anirà a treballar a peu, això és important. Si l’empresa no ho accepta, haurà d’agafar la baixa de manera continuada durant dotze mesos. En tot cas que la empresa valori el que li interessi més. Dintre d’un any em ve a veure i parlarem. Si ha fet exactament el que li he dit, els marejos desapareixeran i li podré donar una solució.

-No ho veig gens clar. I a la feina, segueixo dibuixant cercles?

-Sí, en pot dibuixar tants com vulgui, de cercles; és més, serà important que en dibuixi. Ara la meva secretària li redactarà una carta per l’empresa. Sr. Andreu, en el cas que els seus superiors prefereixin que agafi la baixa, encara que sigui una hora al dia, no deixi de dibuixar cercles, em servirà per a fer una comprovació. I sobretot no agafi massa el cotxe. Refiïs de mi.

-Potser creu que em mareja el volant ara, com que també és rodó.

* * * * * *

-Bon dia Sr. Andreu, Sra. Paula... Com ha anat tot?

-No m’ho puc creure Dr. Salvador, m’ha salvat. D’aquells marejos tant empipadors no en queda pas res. I ho ha aconseguit sense medicaments. Vostè és un savi.

-No amic meu, ni molt menys. Ja m’havia trobat amb un o dos casos semblants al seu i només calia comprovar que les meves intuïcions eren encertades.

-Doncs, em podia haver dit quines eren aquestes intuïcions, perquè encara em té ben intrigat.

-Si li ho hagués dit l’última vegada que ens veiérem, ben segur que s’hagués rigut de mi, i fins i tot es podia negar a fer la prova. No volia arriscar-me. Podia equivocar-me perfectament. I vostè, Sr. Andreu, veig que encara no té ni la més mínima sospita del que li provocava aquell mareig.

-La veritat és que no, per molt que pensi, no hi caic.

-Veurà, tot és molt simple. Es tracta d’una nova malaltia a la qual batejàrem l’any passat amb el nom d’Efecte Cercle.

-Però, si jo he continuat dibuixant cercles tot aquest any i no m’han afectat pas gens.

-D’això es tractava, de demostrar que els cercles que vostè dibuixa no en són els culpables. Amic Andreu, els culpables d’aquesta malaltia són un altre tipus de cercles.

-Cada vegada ho entenc menys.

-Miri, no fa gaire més d’un any, varen arreglar la carretera de Tarragona a Valls, la nacional 240. M’equivoco?

-No s’equivoca doctor, però, què hi te a veure això?

-Si no vaig errat, en el nou traçat de carretera, per fer gairebé uns vint o vint-i-dos quilòmetres, ha de travessar unes vuit o nou rotondes, no?

-Té raó. La de l’avinguda d’Andorra, les dues de Sant Salvador, la de Puigdelfí, la de l’estació del nou tren d’alta velocitat... en fi, és ben cert, fins al polígon n’hi ha nou.

-Quan se’ns va presentar el primer cas, tinguérem la possibilitat d’estudiar a fons l’efecte de les rotondes en els conductors.

-Mare de Déu. No m’ho puc creure.

-No són ben bé les rotondes les culpables, més aviat és el seu traçat. El problema està en què, de vegades, aquestes rotondes tenen diàmetres molt diferents: unes són petites, d’altres són grans, d’altres tenen una certa inclinació; si a aquesta desigualtat li sumem la força centrífuga que provoca creuar-les a una determinada velocitat, que no cal que sigui massa elevada i també una certa freqüència d’utilització, es crea una desestabilització en el cervell de l’usuari que provoca vertígens o marejos més o menys importants.

L’Andreu, just quan el Dr. va acabar de parlar, es va aixecar de la cadira, va agafar la seva dona pel braç i va sortir d’aquell despatx tot pensant on aniria ara a demanar danys i perjudicis a aquells galifardeus que a l’hora de dissenyar carreteres, no es plantegen ni per un moment, les repercussions que tindran per l’usuari.