Aquella tarda, em vaig proposar de fer una parada quasi obligada en les feines del camp; si no m’obligo jo, qui m’obligarà? La veritat és que necessitava comprar unes quantes coses, que només es troben a la ciutat, i com que les feines que tenia entre mans podien esperar, em vaig dir a mi mateix: Josep, aquesta tarda fas festa i aprofites per a fer les compres i el que faci falta.

Dit i fet. Després de dinar i de comunicar la decisió a la meua dona, cosa que per l’únic que va servir va ser perquè m’augmentés la llista de la compra,ja que, segons ella, el viatge valia la pena aprofitar-lo, em vaig posar maco, i traient el cotxe del garatge, me’n vaig anar carretera enllà.

Quina tarda!, quines corredisses! No tenia prou feina en comprar una sèrie d’estris pel camp i quatre coses més que m’interessaven, que més em faltava comprar coses per la meua dona; i quines coses que compren les dones, redéu: que si un davantal per fer les coses de la casa, ja que el que tenia se li havia foradat, que si un tall rodó de vedella de mig quilo per a coure l’endemà per dinar, com si al poble no en pogués comprar de vedella, que si una escombra nova que necessitava.

-Mare de Deu!, no sé si em donarà temps a fer tantes coses -m’exclamava jo.

A mitja tarda, em vaig dirigir a la carnisseria per comprar el tall rodó, i en travessar el carrer per un pas de vianants, un “paso cebra”, com en diuen els castellans, vaig veure que baixava un cotxe a tota velocitat. Cametes ajudeu-me, quin ensurt vaig tenir; i el paiotreia el cap per la finestra i em deia que no feia falta que corregués, que ell ja ho tenia controlat. Ell, suposo que ho sabia que pararia en arribar al pas de vianants, però jo no ho veia pas tant clar, més aviat me’l veia al damunt. Si no hagués fet falta d’anar a la carnisseria, m’hagués estalviat aquell mal tràngol; el que s’ha de fer de vegades per a tenir contentes les dones!

Entre viatges cap aquí i viatges cap allà, em va passarla tarda. Caminava feixugament per culpa del cansament en direcció al cotxe per a deixar-hi les últimes coses que havia comprat, i la veritat és que m’havia donat temps a fer-ho pràcticament tot. Era ben cert que una tarda com aquella que em lliurava dels treballs del camp, em cansava més que si hagués anat a treballar, i sempre que anava a ciutat, acabava cansat com un ruc.

Quan vaig arribar al cotxe, vaig deixar les coses que arrossegava feia estona, i em vaig asseure en el seient davanter amb la intenció de descansar una estona abans de tornar al poble.

-Abans de marxar cap a casa, repassaré la llista per assegurar-me que no em queda res sense fer- vaig dir-me en veu alta.

-Bufa!, em falta fer una fotocòpia del meu carnet d’identitat per lliurar-la junt amb els altres documents demà a l’Ajuntament, i precisament a quatre passes d’aquí he vist una fotocopiadora. Endavant doncs, encara que les cames ja em fan figa, no tinc pas mandra per arribar-m’hi i enllestir-ho tot; feina feta no hi ha destorb, com s’acostuma a dir.

Tenia la porta de la tenda davant meu quan em vaig mirar el rellotge per a comprovar l’hora; faltaven pocs minuts per les vuit, possiblement no tardarien gaire a tancar, però com quela porta metàl·lica encara estava aixecada i només es tractava de fer una fotocòpia, cosa que es feia en qüestió de segons,vaig considerar que tenia temps suficient, a més, quasi bé en el mateix moment que jo entrava a la fotocopiadora, en sortia un senyor al que acabaven d’atendre.

Les llums del petit recinte estaven apagades, però encara s’hi veia poc o molt gràcies a la llum que entrava del carrer. Vaig pensar que devien haver apagat els fluorescents perquè volien plegar d’hora.

-Que hi ha algú?- vaig cridar porugament.

Silenci absolut, sepulcral, diria jo.

-Que hi ha algú?- vaig repetir tot aixecant més la veu.

En aquell moment, un discret soroll de maquinària em va arribar a l’oïda, semblava que vingués del carrer, encara que això de l’orientació del so, no ho he tingut mai gaire clar.

Potser la dependenta ha anat a fer les seves necessitats, o a canviar-se de roba, pensava jo.

De sobte, no sé perquè ni de quina manera, va arribar a la meva ment, amb la rapidesa d’un llamp, un pressentiment; un d’aquells pressentiments que un vol amb totes les seves forces que no sigui veritat. Em començaven a caure gotes de suor per la cara, tot va ser molt ràpid; de cop i volta em vaig girar, i se’m va gelar el cor.

-Maleïts invents! -vaig exclamar amb malícia.

La porta metàl·lica de la tenda baixava sola, poc a poc, amb pas segur, definitiu, sense possibilitat de fer volta enrera, algú l’havia accionat a distància. Quan me’n vaig adonar, faltava poc per tancar-se del tot. El meu instint em va fer córrer com un llebrer cap a la sortida, tenia l’esperança d’escapar-me en l’últim instant, quan ja quasi bé no hi havia remei, però allò només passava a les pel·lícules, i ara no es tractava d’una pel·lícula, ara es tractava de la més pura realitat, i com a tal, quan vaig arribar a la porta, per sota ja no hi passava ni tan sols un dels pocs pèls que tenia al cap.

-Batua!, mira que m’han passat coses al llarg dels anys, però com aquesta, cap, hi podeu pujar de peus.

Com que la porta impedia que entrés la poca llum que quedava al carrer, em vaig quedar completament a les fosques. Vaig començar a pensar en tota una sèrie de possibilitats; el primer que podia fer, era buscar l’interruptor i encendre el llum, d’aquesta manera, em situaria millor; però i si en moure’m feia sonar l’alarma?, i si l’alarma estava connectada amb la policia?; em prendrien per un lladre i no sabia si em creurien si els explicava la història;ben mirat, preferia passar la nit tancat a la fotocopiadora, que no pas a la garjola.

Mentre sospesava el problema de l’alarma, em vaig quedar mig ajagut al costat de la porta metàl·lica que m’havia empresonat d’aquella manera.

-Almenys m’hagués quedat tancat en un bar, així podria fer una copeta; no m’aniria gens malament una copa de conyac del bo en un moment com aquest, quina llàstima. Quan devia portar prop d’una hora al costat de la porta, sense atrevir-me a moure’m gaire, per por que no sonés l’alarma, vaig començar a regirar-me les butxaques, i a passar-me les mans per tot el perímetre de la cintura molt lentament, amb molt de compte; encara que en el fons sabia que no el portava, tenia l’esperança de trobar-lo. No, no hi era, no l’havia agafat, el mòbil s’havia quedat a casa. Me l’havia regalat el meu fill per l’últim aniversari, jo li havia dit que poc el feria servir, que aquelles coses modernes no eren per a mi, que només el feria servir en cas d’urgència. Punyeta!, allò sí que era una urgència, i ni tan sols el podia fer servir. Almenys m’hagués quedat tancat en un lloc on hi hagués telèfon.

-Estic fart d’estar tancat i a les fosques, he de fer alguna cosa; em bellugaré i peti qui peti.

Vaig moure un braç, després una cama, i després, em vaig anar movent tot de manera pausada; l’alarma no es posava en marxa, i semblava que no tenia cap intenció de fer-ho. En vista dels resultats, em vaig animar a moure’m amb més rapidesa, i palpant en la foscor, vaig començar a resseguir les parets, en busca de l’interruptor per encendre el llum i veure d’una manera més clara què podia fer.

Després d’ensopegar dues vegades amb qui sap què, finalment vaig tenir entre els meus dits l’aparell desitjat, i pitjant-lo amb una certa mala llet, els tubs fluorescents del recinte es van encendre.

Un problema menys: el de la foscor, que ja em començava a empipar. Semblava que la llum artificial servia per il·luminar-me el cervell, i ajudar-me a pensar amb més claredat. Ja podia anar d’un costat a l’altra de la tenda. Vaig mirar més enllà del mostrador, on hi havia les màquines, i em vaig dirigir cap a elles. Estaven parades.

-Si n’hi hagués una d’engegada, aprofitaria per fer-me la fotocòpia jo mateix.

Estava cansat, i em vaig asseure en una cadira que vaig trobar en un racó. Ja m’havia fet a la idea que possiblement aquella nit la passaria sencera dintre la tenda, i que l’endemà quan obrissin la fotocopiadora, podria anar cap a casa.

-Quan vingui la dependenta, li demanaré que em faci la fotocòpia, seria un contrasentit que havent passat tantes hores tancat entre les màquines, tornés a casa sense haver-la fet; però... i si en obrir la porta i trobar-me dintre, la pobra noia s’espanta?

De tota manera no estava tranquil, no per la dependenta, sinó perquè a mida que el temps anava passant, pensava que la meua dona no sabria on m’havia ficat, i pensaria que em passava alguna cosa.

Possiblement m’hauria anat bé que hagués sonat l’alarma, d’aquesta manera, m’haurien tret d’allí, i encara que hagués vingut la policia, en aquells moments ja tenia clar que els hagués pogut convèncer que jo no sóc cap lladre; no en faig pas jo de cara de lladre, vaig pensar. Com si els lladres fessin una cara especial.

-Batua!, una mica curt sí que ho sóc; ara que hi penso, avui dia, algunes fotocopiadores tenen servei de fax, i si tenen fax, vol dir que tenen telèfon.

Se’m va encendre la llumeta, i vaig pensar que potser al despatx que hi havia al fons del recinte, hi trobaria un telèfon. Vaig córrer cap allà amb ganes, i efectivament, damunt de la taula del despatx, descansava l’aparell. Jo, fent el beneit tantes hores allà dintre, i tenia la solució al meu abast des del primer moment. Era la primera cosa que, des que m’havia quedat tancat, em sortia bé. Vaig despenjar, i vaig començar a marcar el número de casa. Era molt tard, i encara que no havia sopat, no tenia gana, me l’havia fet passar tot aquell enrenou.

Esperant que vingués la meua dona a buscar-me, de tant en tant se m’aclucaven els ulls, com si ja no volguessin mirar més les mateixes parets, els mateixos papers escampats damunt el mostrador, les mateixes maquines parades. L’estona es feia llarga; em passava pel cap com la meua dona es posaria en contacte amb la policia, i com s’ho ferien per a venir-me a rescatar i acabar amb aquell calvari. Minut a minut, les coses perdien la seva nitidesa, i es mostraven davant els meus ulls, d’una manera més i més entelada, fins que vaig arribar a no veure res; m’havia adormit com una soca.

Aquell soroll de ferralla que ja em resultava familiar, em va petar a l’oïda d’una manera estrident, i em va fer aixecar d’un salt. La porta metàl·lica de la fotocopiadora, pujava suaument, amb la mateixa lentitud amb què havia baixat feia estona.

Em vaig fregar els ulls, i els vaig clavar a la maleïda porta, sense apartar-los ni un instant. Quan l’automatisme es va aturar, va entrar un agent.

-Carai, quina categoria!, un mosso d’esquadra, la meua dona ha trucat la policia autonòmica, que és més eficient, o si més no, almenys és de casa nostra i parla català.

Immediatament després del mosso, va entrar la meua dona, i darrera d’ella, un senyor, un senyor molt ben vestit.

-Em sona. La cara d’aquest home em sona, de què el conec? – em vaig dir.

L’agent es va dirigir cap a mi, i em va fer explicar amb pèls i senyals, el que havia passat,

Jo estava cansat, i l’únic que volia era anar cap a casa, però l’home no parava de fer preguntes.

-Ja hi caic!, aquell home que acompanyaval’agent ila meua dona, era el client que havia sortit de la fotocopiadora quan jo entrava; però... què hi pintava en aquella vetllada?

El mosso va enllestir la seva feina, i vàrem sortir plegats de la tenda.

-Vostè és l’home que sortia de fer fotocopies quan jo entrava, –vaig dir a l’home ben vestit - però què hi pinta en aquest embolic?. Y la dependenta, que no ha vingut?

-Quines bogeries diu vostè! Jo no venia pas de fer fotocòpies, jo soc l’amo de la tenda, i no en tinc cap de dependenta!; sortia per anar a casa, que ja en tenia ganes, i ja veu, he hagut de tornar.

-Així que vostè és el borinot que m’ha tancat dintre?, vostè és el que tanca portes sense mirar?, a veure si un altre dia mira el que fa, que ja m’ha fet ben be la punyeta.

Ens vàrem separar, i la meua dona i jo, vàrem anar al cotxe i ens dirigírem cap a casa, que prou falta ens feia.