Havia arribat l’hora de la veritat. Júlia intuïa que l’habitació estava plena de gent. El doctor havia donat unes quantes ordres i, ara, el sentia molt a prop; quasi bé el podia tocar.

-Tranquil·la, tot anirà bé. Endavant -va manar a la infermera.

Unes mans femenines fregaven suaument el rostre de la pacient, mentre li anava retirant la bena que durant molts dies, li havia tapat els ulls.

-Un moment. Abaixin la persiana; no és convenient que obri els ulls i es trobi amb massa claror. S’hi haurà d’acostumar a poc a poc.

Després d’unes corredisses cap a la finestra i del posterior soroll, la noia que li manipulava l’embenatge va continuar la feina. Ho feia suaument, sense presses. Després d’una llarga estona, Júlia va notar que ja havia acabat. No s’atrevia a obrir els ulls. Varen passar uns minuts abans que el doctor no li demanés que ho fes. En aquella cambra, tot es desenvolupava a càmera lenta. En realitat era important que fos així.

La malalta va fer un esforç amb les parpelles i va començar a retirar-les del davant dels globus oculars, deixant que la vista es dirigís cap a cada un dels racons d’aquella freda habitació d’hospital. No hi veia. Es va posar nerviosa i es va moure amb impotència.

-Ha de tenir paciència; és normal que no hi vegi. La vista necessita adaptar-se a la nova situació.

Varen passar uns quants dies abans no poguessin donar-la d’alta, però ara, la dona, estava contenta d’haver recuperat totalment la visió. Era feliç perquè encara que havia costat, tornava a la normalitat.

-No et preocupis Enric, ara quan surti agafo el tren i en unes hores estic aquí... Sí, és clar... Ho sé, sé que voldries estar amb mi, però no em costa res espavilar-me tota sola i les circumstàncies... Jo també. T’estimo. Adéu, ja faré cap.

Semblava que en aquella família, de cop i volta, la desgràcia havia trobat una font inesgotable d’energia. Primer ella, i després...

Mentre era a l’hospital, la seva mare havia caigut i l’Enric havia hagut de tornar al poble per fer-se’n càrrec i per recollir la seva filla, encara que cada dia trucava al Centre Mèdic per interessar-se en com evolucionaven les coses.

Quan la dona va posar el peu al carrer, es va emocionar. La tornada a casa, sempre resultava un plaer molt agradable. Va dirigir-se a l’estació per agafar el primer tren que sortís en direcció al poble. No havia passat pas gaire estona, quan es va veure asseguda en un dels compartiments, esperant que aquell transport de ferralla es posés en marxa. Tenia el cap recolzat al vidre mirant enfora, encara que la seva mirada estava perduda entre els pensaments que se li presentaven en forma de retrats intermitents. Veia davant seu, aquelles flames que el destí va voler que no li cremessin la cara, però que li afectessin la visió d’una manera alarmant. Recordava tot el que havia passat i s’endormiscava enmig de les seves cabòries.

Amb la barreja de l’ensopiment i la mica de sotragueig del tren, va perdre el coneixement. Si hagués estat dreta, hagués caigut rodona al terra, però en la posició en la qual es trobava, ni tan sols els companys de viatge que tenia davant es varen adonar de res. La dona tenia aquella sensació desagradable que se sent quan es cau des de dalt d’un gratacels i no es pot parar de caure, sabent que quan s’arribi a baix, tot s’haurà acabat. Per sort, el desmai va durar poc. Quan va tornar en sí, el tren seguia avançant.

L’alegria de tornar a veure el poble i de caminar de nou pels seus carrers empinats i torts, va fer que s’oblidés de tot. A mida que s’apropava a casa seva, alleugerava el pas com si tingués pressa per arribar-hi. Ja la veia davant seu com un miratge. S’anava fent més gran a mida que caminava. Amb aquella façana blanca, amb aquella porta amb vidriera ovalada. Inconfusible. No era la millor casa, però era la seva.

Júlia es va aturar just davant la porta. Va treure la clau de la butxaca i la va introduir al pany. No girava. Ho va intentar de nou sense aconseguir-ho. Li tremolava la mà i sabia que els nervis no facilitaven les coses. Va respirar fons per tornar-ho a provar. Tenia el cor massa accelerat.

-Calma’t Júlia, calma’t.

Just va tornar a posar la clau al pany, el seu marit va obrir la porta.

-Enric.

L’home tenia assenyalada la sorpresa a cada una de les faccions de la seva cara.

-Què fa?, què hi busca aquí?

Les paraules d’Enric, ara, la sorprenien a ella.

-No t’alegres de veure’m?

No va obtenir resposta.

-Tenia tantes ganes d’arribar a casa.

-Qui és vostè?, a qui busca?

-Enric!... Ja n’hi ha prou. Si creus que estic de broma, vas llest. No és el lloc ni el moment.

L’home, es va quedar aturat enmig amb la intenció de barrar-li el pas i ella va perdre les bones maneres, posant-se gairebé histèrica. Quan va aconseguir calmar-se, va continuar parlant.

-Estic cansada Enric, molt cansada; o sigui que fes el favor.

La dona es va apropar al seu marit intentant entrar a casa.

-Jo no sóc l’Enric. Em dic Rafel... Rafel Gomis.

-Déu meu... Què està passant aquí? On és la meva mare?, la vull veure.

-De què parla? Esperi, no es mogui d’aquí. Li ensenyaré una cosa. Ara torno.

L’Enric va desaparèixer a l’interior ajustant la porta, però Júlia va aprofitar per entrar ràpidament a la casa i caminar passadís enllà fins arribar a la sala d’estar.

-Mare, com estàs?

Abans que la senyora entrada en anys pogués contestar, l’Enric ja era a l’estança.

-Miri bona dona, aquest és el meu carnet d’identitat. Ja li he dit abans que sóc Rafel Gomis i aquesta és la meva mare, la senyora Virgínia. Però... Què faig donant-li explicacions?

-Qui és aquesta? –Va preguntar espantada la senyora gran aixecant-se de la cadira.

Júlia va agafar el carnet amb la por al cos. Li feia por poder comprovar en aquell document, el que en la seva ment no tenia sentit. Va mirar-se el paper plastificat detingudament aixecant després la vista per mirar-lo a ell.

-La cara... la cara és la mateixa... és la cara del meu home. També ho és la de la meva mare i ben segur que també ho serà la de la meva filla. Aquí hi diu ben clar que vostè no es diu Enric, però aquesta és casa meva, vostè és el meu marit i la senyora és la meva mare de tota la vida.

-S’equivoca; tot això és un malentès.

-Que s’ha begut l’enteniment aquesta dona?

-No s’esveri mare, que no li convé. Tot s’arreglarà.

Júlia es va asseure deixant anar tot el pes del seu cos, amb un posat que denotava abatiment.

-Estic segura que vostè té una filla. Una noia de deu anys que es diu Carme.

-És cert, la meva filla té deu anys, però es diu Marta. Els noms no són pas el seu fort.

-On és? Necessito parlar amb ella.

-Tranquil·litzis. Vostè no està bé. Hauria d’arribar-se al Centre Mèdic. Si vol la puc acompanyar. Confon la casa, ens confon a nosaltres i ara pensa que la meva filla és la seva.

-Jo no estic confonent pas res. Em voleu fer tornar boja.

-Pensi una mica dona, si aquesta és casa seva, per què no ha pogut obrir?

-És clar...

Júlia es va aixecar i es dirigí a la porta de vidrieres ovalades. Va treure la clau de la butxaca i encaixant-la al pany, intentà girar. Va fer un esforç sobrehumà per sentir-se tranquil·la. Aquesta vegada, amb un petit soroll metàl·lic, la porta es va obrir. La dona va poder somriure per primera vegada des que havia entrat a la casa, encara que aquell petit triomf no canviava gaire la realitat de les coses.

-Ensenyi’m el llibre de família; necessito comprovar un detall amb els meus propis ulls. Esperi. Hi aniré jo mateixa a buscar-lo. Sé on és.

-Senyora, no és casa seva. No li permeto...

Júlia no l’escoltava. Es va dirigir a la seva habitació, aquella habitació que havia compartit tants anys amb l’Enric. Va obrir el calaix del mig de l’armari i buscant entre els papers, va treure el llibre. Era petit, de tapes negres lleugerament envellides i amb les lletres pintades de color d’or. Recordava que a la m se li havien esborrat les puntes i més aviat semblava una v. Va comprovar aquella particularitat i obrint la primera pàgina, va llegir els noms que no volia llegir: Rafel Gomis i Anna Ruíz.

-Aquí hi hauria d’haver el teu nom i aquí el meu –va comentar amb tristesa.

Júlia ja no sabia què fer. Va tenir una sensació d’impotència tan gran que ni tan sols les seves extremitats li responien. Es va deixar caure damunt del llit i en aquell moment, es va sentir la porta del carrer.

-Ja hem arribat.

La mestressa de la casa acabava d’entrar amb una nena d’uns deu anys.

-Li presento la meva dona, l’Anna, i aquesta és la nostra filla.

-Carme.

-El meu nom és Marta, senyora.

Era incomprensible, l’Anna tenia la cara com ella i portava un dels seus vestits, aquell que li havia regalat l’Enric l’any passat.

Mentre Rafel explicava el que havia passat, Júlia va intentar abraçar la nena, però aquesta la va rebutjar.La dona es va sentir traïda per la seva pròpia filla. En el fons, seguia pensant que era víctima d’un complot.

Potser la ploma sàvia que escriu el destí de les nostres vides, s’ho hagués pensat millor i ara, volés que la història es desenvolupés de manera distinta, fent que Júlia ja no hi tingués cabuda.

-Me’n vaig. Em sap greu la molèstia. Aniré a la ciutat. Les autoritats m’ajudaran a descobrir què m’està passant –Digué entre petits sanglots.

Mentre es dirigia a la porta d’entrada, en passar per davant de la cuina, va girar el cap i va mirar a dintre, donant-se compte que al voltant del forn, quedaven les restes d’aquell maleït dia en que a l’obrir la porta per treure el menjar acabat de cuinar, li van venir aquelles horribles flames que, a banda de cremar-li els ulls, li cremaren la vida. La dona es va posar a plorar desconsoladament.

-És tard. Li prepararem un llit i millor que passi la nit aquí. Demà veurem el que podem fer.

-No es preocupi. Necessito anar-me’n. Necessito fugir lluny d’aquesta casa, dels records que em turmenten.

Júlia es va dirigir cap a la porta i sense dir res més, va posar els peus al carrer. Aquella situació li resultava massa dolorosa i sabia que no podria aguantar-la per molt més temps.

Per un moment, va perdre el món de vista. La dona tenia aquella sensació desagradable que se sent quan es cau des de dalt d’un gratacels i no es pot parar de caure, sabent que quan s’arribi a baix, tot s’haurà acabat. Per sort, el desmai va durar poc. Quan va tornar en sí, es va trobar ajaguda a terra.

-Hauré relliscat.

La dona va mirar-se la casa de la porta amb vidriera ovalada. No se sentia amb ànims de viatjar aquella nit.

-Enric, Rafel, Anna... –Va cridar trucant fortament a la porta i intentat obrir-la.

L’home de la casa va treure el cap per la finestra.

-Cosa fai? Che cosa cerca qui?

-Però, què diu aquest home?, vull passar la nit amb vosaltres. Demà me’n aniré. No causaré cap més problema.

-Qui sei voi? A qui cerca?

-Mare de Déu! No puc tornar a començar... Altra vegada no.