-Ei!, sí... vosaltres.Estic contenta. Aquesta nit, finalment em retrobaré amb ell i faré que em posseeixi com no em va saber posseir abans, amb més força que mai, amb més ànsies, amb una passió sense precedents, sense limitacions. Ens mossegarem la pell quasi fins a fer-nos mal, cargolarem els nostres cossos, embogirem junts, serem feliços, molt feliços, i després, veurem clarejar el dia com mai l’havíem vist clarejar. M’excito només de pensar-hi.

Han passat molts dies però el Sergi encara em trobarà jove; no sóc una noia deixada i he sabut conservar-me bé. Sóc maca, molt maca diria jo, potser fins i tot extremadament maca, més del que us podeu pensar, perquè a vegades, fins i tot la vista ens enganya i ens fa veure el que volem veure, i no pas el que realment tenim davant. Estic segura que també ho sóc més del que ell es pensa, de maca, perquè ell es pensa que després de tant de temps, em trobarà pansida, sense ganes de res, amb un xic de tristesa a la mirada, ell és així de negatiu. Es quedarà ben parat.

Passeu... passeu si us plau, no em fa res que em mireu mentre em banyo, perquè ara he de banyar-me sabeu?, he de rebre al meu estimat amb el cos tant net com l’ànima.

Fins i tot m’agrada la vostra companyia, des que vaig veure aquella esgarrifosa pel·lícula... si, aquella... com es deia?... Psicosi crec, amb la famosa escena de la dutxa, amb aquell blanc i negre tant intens, quasi bé claustrofòbic, no m’he tornat a dutxar mai més, prefereixo banyar-me, i... tot i així, entro al bany amb cert recel, mai se sap què pot passar. Quin fàstic!, no poder estar tranquil·la ni a casa meva.

Després de banyar-me m’agrada mirar-me al mirall, em repasso la cara amb una acurada meticulositat, fent-me petar qualsevol projecte de gra que gosi posar-se davant les ninetes dels meus ulls. No us espanteu, m’empastifaré la cara de crema i no sabreu pas qui sóc, però tranquils, és part dels meus plans, després d’un quart d’hora em trauré el pastís de mantega i guaitarà una cara renovada, plena d’una suavitat exuberant, bonica, blanca com la neu, preparada per deixar-se maquillar amb tonalitats que em facin realment desitjable, si, heu entès bé, desitjable, perquè avui el meu Sergi em desitjarà més que mai.

I dels meus pits, què en dieu? Els meus pits no són petits, són com han de ser, no els falta res però tampoc els sobra, tenen la mida exacta, ni més ni menys; i són naturals, com Déu mana; res de silicona.Què dieu?... que són massa blancs?... que tot el meu cos és massa blanc?, esteu passats de moda vosaltres, no sabeu que la morenor ja no es porta?. Els raigs de sol envelleixen la pell, la fan vulnerable a qualsevol malaltia; quin disbarat. La blancor és puresa, és bellesa, es art, es... sinó feu memòria, les dames més belles de l’aristocràcia catalana de tota la vida, han estat ben blanques de pell, blanques de cara i blanques de cos. Bé, jo no sóc de l’aristocràcia catalana, pobra de mi, però la meva besàvia hi tenia arrels, i ja se sap, jo he heretat les bones costums.

Fa una colla d’anys, jo tenia amigues, almenys això creia, la Mireia, la Marta, la Roser, la Patrícia... especialment amb la Mireia m’ho passava d’allò més bé, però hi va haver mal rotllo; va arribar un dia que, tota una sèrie de malentesos ens van passar factura. No ho digueu a ningú, la veritat és que aquests malentesos només van ser el detonant, hi havia un rerafons, i sabeu quin era?, l’enveja. La Mireia estava plena d’enveja, en tenia per a donar i per a vendre, i la va encomanar a totes les altres.

La pobra Mireia no va poder pair mai que jo fos la més maca de totes les amigues, i quan el Sergi em va posar la vista a sobre per primera vegada, aquella gelosia es va convertir en ràbia, en una ràbia incontrolada que ens va fer molt de mal a tots plegats. Quina llàstima haver d’acabar d’aquesta manera amb una amistat de tota la vida.

Però la cosa no es va acabar aquí, la maleïda Mireia no podia suportar veure que la meva felicitat anava en augment. Jo adorava al Sergi, i el Sergi m’adorava a mi, aquesta és la felicitat més gran que pot sentir un ésser humà, estimar i ser estimat. I a mida que augmentava la nostra felicitat, augmentava el menyspreu que aquella bleda sentia per mi.

M’he de vestir, si voleu em podeu acompanyar a la meva cambra i de pas us ensenyaré la roba interior que m’he comprat, tot un disseny exclusiu, l’ocasió bé que s’ho val. I el vestit?, què me’n dieu del vestit?, quina finor, quina elegància, crec que si fos un noi, m’enamoraria de mi, i no exagero pas.

És ben veritat que la felicitat no dura gaire, algú havia d’espatllar tanta benaurança i ho va fer, i tant que ho va fer la mala puta. Ai!, perdoneu-me, se’m ha escapat.

Com s’ho va fer?, i goseu preguntar-ho?. Que no en sabeu res de les arts de les dones?. Una dona pot aconseguir d’un home quasi tot el que es proposi si sap preparar adequadament el terreny. I després ens diuen que som el sexe dèbil, quina bestiesa; almenys ells tanquen els ulls i es consolen amb la creença.

El cas és que la Mireia va saber-se treballar molt bé al meu Sergi, poc a poc va aconseguir arrencar-lo dels meus braços, del meu caliu, del meu llit, i va fer-se’l seu.

El va girar en contra meva, la bruixa, i ho va fer tant subtilment que ni ell mateix n’era conscient. Ens barallàvem, ens discutíem per qualsevol detall sense importància, i la Mireia era al lloc adequat en el moment més oportú per a consolar-lo, per obrir-li els braços i també les cames, i donar-li el que més necessitava.

Quan me’n vaig adonar que darrera la nostra desgràcia, s’hi amagava la que havia estat la meva millor amiga, ja era massa tard, ja no hi havia remei, ja me l’havia pres del tot. Si més no, vaig jurar que me les pagaria.

Però no va fer falta, és ben veritat que aquell que traeix als seus amics, acaba pagant la broma d’una manera o altra. Pobreta, la Mireia, la salut va girar-li la cara. No portava encara un any amb el meu Sergi quan es va començar a sentir malament. Primer dolors d’estómac, després vòmits. Les persones més properes pensàvem que estava embarassada, jo mateixa, que ja havia fet les paus amb ella, no me’n vaig preocupar. Ni ella mateixa podia imaginar-se que tot aquell malestar la portaria a la tomba.

El Sergi estava desfet, no parlava, no reaccionava de cap de les maneres, i uns dies després de l’enterrament, va desaparèixer. Ha estat perdut qui sap a on, fins l’altra dia que em va trucar.

Quina il·lusió!, em va dir que la pèrdua de la Mireia l’havia afectat molt, i que al principi no podia suportar la presència de persones conegudes que volíem consolar-lo i que més aviat el molestàvem. Necessitava estar sol, i per això va marxar lluny, molt lluny de qualsevol cosa o persona que li pogués recordar aquell fatídic dia.

Ara, pensava que ja ho havia superat i em necessitava. Volia retrobar-se amb mi. Volia prendre aquell camí que un dia va abandonar. El fet de tornar-lo a veure, de tornar a acariciar la seva pell, de besar-li els llavis després de tant de temps, em produeix un plaer immens, un plaer indescriptible.

M’alegra haver estat pacient; fruit d’aquesta paciència, ara, el mascle torna a mi.

Es fa tard, com em queda el vestit?, em fa bosses pel darrere?... es clar que no, em queda com fet a mida. Tot està a punt, la taula parada, el cava en fresc, la llum suau, fins i tot el disc a punt de posar-lo en marxa, amb el volum ajustat. Quan vaig saber que el Sergi venia, vaig comprar la nostra cançó, perquè totes les parelles tenim la nostra cançó, sabeu?. La meva i la del Sergi és aquell bolero que vàrem ballar junts el dia que ens prometérem, el dia que ens desitjàrem per primer cop, el dia que el rellotge no havia de marcar les hores per poder embogir junts fins l’eternitat, però el rellotge, massa tossut per fer-nos cas, no va voler parar-se.

Ha tocat el timbre?, segur que era el meu timbre?, ai Déu meu!, quins nervis, ja és aquí, darrera la porta, i jo tremolant com una bleda.

No, no marxeu ara, us necessitaré, m’heu de donar suport moral per no ensorrar-me, m’heu d’ajudar a vèncer les pors, a trencar el gel, a fer-lo meu.

Ja ho sé que ha trucat, però el cor em batega massa de pressa, m’he de calmar si no vull engegar-ho tot a rodar. L’espera fa augmentar el desig, per tant,juga al meu favor.

Sergi!, com estàs maco?, per tu no ha passat el temps, tant elegant, tant estirat com sempre, endavant, et serviré una copa.

El que realment està pansit és ell, ha envellit notablement, però només la seva presència encara em fa vibrar d’emoció. No puc dir-li pas que els anys li han deixat les seves empremtes, s’ho prendria malament pobret.

No vagis tant de pressa Sergi, acaba’t el cava, parlem una estona, la nit és llarga, no has perdut l’habilitat d’alleugerir-me de roba, oi?. Jo també en sé, et descordo la camisa, botó a botó entre petons apassionats, llargs... i després... me n’adono que, com sempre, mentre jo només t’he descobert les espatlles, tu m’ho has tret tot, fins i tot aquell model de roba interior exclusiu que vaig comprar per l’ocasió. M’has deixat nua i em toques els pits amb suavitat. M’agrada. Intento arribar amb la mà al botó i posar en marxa el disc, però no puc, és massa lluny, i no goso trencar aquest desfici del Sergi per acariciar el meu cos. Però després penso que...

Espera’t Sergi. Vine amb mi a la cambra estarem més còmodes, ens agitarem i fondrem els cossos en un de sol.

El meu Sergi no té espera, m’aboca a la catifa. El seu cos ara nu llisca damunt la meva pell suau, m’agafen esgarrifances de plaer, ens abracem amb força. La seva mà busca el meu sexe i l’acaricia molta estona, el prepara. La seva boca busca desesperadament la meva. El mascle apropa el seu membre molt a poc a poc, em posseeix amb força, es mou rítmicament. M’agrada tenir el Sergi dintre meu, mentre és dintre, és meu.

Quina hora és?, ens hem adormit. Comença a clarejar, aviat sortirà el sol, tot estava programat, tot ben pensat i no ha servit de res. La taula segueix parada, l’aparell de música segueix aturat, el llit segueix fet i l’ampolla de cava quasi plena. Quin desastre, ni tan sols he gaudit comvolia gaudir de l’acte de l’amor.

Però no tot s’ha perdut, vaig a engegar l’aparell de música i despertaré al Sergi amb el nostre bolero, li agradarà.“Reloj, no marques las horas,

porque voy a enloquecer

ella se irá para siempre

cuando amanezca otra vez.

Nomás nos queda esta noche...”

Sergi!, Sergi!, ja clareja el dia, volies veure com surt el sol, oi?... si estimat, és la nostra cançó, la recordes?. Ja veus, el rellotge segueix sense fer-nos cas, segueix marcant les hores al ritme frenètic que li mana el temps.

Ves a dutxar-te estimat, et preparo un cafè i ara estic amb tu.

Què dieu ara?, que què faig?... sí, ja ho sé que un cafè no es prepara amb un ganivet a la mà. A on vaig?, em podeu acompanyar, no he d’amagar pas res jo, i no vaig gaire lluny. Vaig aquí mateix, al bany. Pobre Sergi, li ha arribat l’hora, de la mateixa manera que li va arribar l’hora a la Mireia. A ella li va arribar d’una manera i a ell li arriba d’una altra, però tot plegat és el mateix, al cap i a la fi, els dos hauran mort a les meves mans, víctimes de la meva venjança.

M’hi he d’apropar amb compte, no puc errar, veig la seva silueta a través de la cortina, ensumo l’olor del gel de dutxa, aguanto la respiració. Quasi el puc tocar, aixeco la mà i la descarrego amb tota la meva força damunt la seva espatlla, damunt aquella espatlla de mascle que no feia massa estona havia acariciat, havia besat suaument amb els meus llavis.

Com es deia aquella esgarrifosa pel·lícula?... Psicosi crec, quin nom!. És una gaita no poder estar tranquil·la ni a casa meva. Ja veieu que a vegades passen coses d’aquestes, coses que no es poden explicar.

El nostre bolero tenia tota la raó quan deia que només ens quedava aquesta nit. Finalment, el rellotge ha deixat de ser tossut i s’ha aturat, ja no marca les hores, aquelles sinistres hores que donaven ritme al nostre amor.

Veniu amb mi, guaiteu que bonic!, mireu com surt el sol, aquest moment tant màgic no el podreu oblidar mai més.