Ens varem conèixer fa poc més de cinc anys. En Marc era excessivament jove, i com a tal, li faltava experiència en quasi totes les facetes de la vida. Era espavilat, però moltes vegades, massa impulsiu. Jo m’hi vaig fixar primer, era ros i ben plantat, encara ho és; però no va ser fins quan ell em va veure i se’m va apropar que vaig sentir unes pessigolles estranyes a tot el meu cos. Varem sortir a donar una volta plegats i sembla que ens entenguérem força bé, ja que l’endemà mateix em va venir a buscar.

M’agradava sortir amb ell. Reconec que els primers dies anava molt en compte quan conduïa, potser perquè feia poc que tenia el carnet i no volia tenir un ensurt, però no va trigar gaire a agafar confiança i a prémer més del compte l’accelerador. A vegades penso que volia provar fins a on podia arribar. A mi no m’agradava pas gaire que corregués tant, però en Marc ho portava a la sang.

Sembla mentida com canvien els nois en poc temps. Al principi volia que sortíssim sols i buscava carreteres estretes per allunyar-nos de la civilització; però després, quan ja es va sentir segur amb mi, cada cap de setmana havíem de sortir amb els seus amics.

En Marc va esser el primer de la colla que va tenir cotxe i això li donava una avantatja emocional que aprofitava força bé. Se sentia valorat com se sent valorat el noi que per primera vegada agafa un cigarret, l’encén i se’l posa a la boca pensant que ja és un home.

De totes maneres, no negaré que resultava divertit sortir amb els seus amics. Anàvem sovint a la cafeteria més famosa del port. Em sabia el camí de memòria. Ells demanaven unes begudes, la majoria de vegades amb dosis elevades d’alcohol, i jo, sempre que tenia set, m’empassava el mateix líquid negre i llefiscós que tant em delectava.

Una de les coses que sempre li he agraït al Marc, tant per la seva seguretat com per la meva, ha estat la bona voluntat de no beure alcohol si havia de conduir. Tot i així, no feia pas un any que sortíem junts quan el noi em va donar un bon ensurt. Aquella nit havia dormit poc i se li aclucaven els ulls. Conduint de matinada, arribava a l’encreuament que havia d’agafar cap a la dreta, sense adonar-se’n fins que hi va ser a sobre. Al veure que es passava, va girar bruscament el volant i va perdre el control de la situació. Jo no vaig poder fer-hi res però, vàrem tenir sort. Total, uns copets sense importància i poca cosa més. Des d’aquell dia, va anar més en compte.

Una de les poques coses que odiava del Marc, era el seu deliri pels cotxes d’alt nivell. Quan veia un d’aquells models amb línia esportiva i la capota replegada, es quedava embadalit seguint-lo amb la mirada fins que es perdia en la llunyania. Semblava que no hi havia res millor al món, i quan dic res, vull dir res. Deixava ben clar que preferia mirar-se aquells vehicles tan espectaculars que no pas a mi. Si això és el que anomenen zels, en aquelles ocasions, jo en tenia un atac.

Diuen que en la vida, se solen recordar, especialment, les coses bones o les dolentes i és veritat, perquè sempre em ve a la memòria aquell dissabte que li varen inflar els morros al Marc. En aquella ocasió, jo no l’acompanyava. Havia quedat amb els seus amics. En Pep feia quatre dies que havia estrenat cotxe i ho volien celebrar. Sembla que varen anar carretera enllà sense rumb i, quan es van cansar de fer quilòmetres, entraren en un Pub de mala mort que ni tan sols coneixien. Aquella nit sí que en Marc va engolir alcohol. L’eufòria que portava a sobre va esser el detonant. Si no hagués anat borratxo, segurament no s’hauria ficat on no el demanaven. Unes taules més enllà hi havia quatre energúmens que s’entretenien molestant i insultant a dues noies. En Pep i en Guillem li pregaren que no s’hi fiqués, però a la personalitat del Marc sempre hi ha hagut alguna cosa de Quixot que, quan va mamat, resulta incontrolable. Es va tirar a sobre d’aquells malparits i, com que eren alts i grossos, qui va rebre va ser ell.

L’endemà, ja serè, es va venir a desfogar amb mi.

Una tarda, no fa pas gaire, quan ja no li quedava la més mínima senyal a la cara, em va agafar i varem anar plegats a aquell Pub de mala mort. Necessitava tornar-hi. Volia comprovar alguna cosa. Potser necessitava saber si aquelles quatre bestiotes seguien allí, o simplement tenia ganes de tornar a veure les noies, no ho sé. El cas es que ens varem passar moltes hores en aquell indret. Jo me’n volia anar a casa. Es feia tard. Però, el Marc, no es movia.

No sé com s’ho va fer, però, ja gairebé de matinada, va sortir del local amb una de les noies. Jo els mirava. Parlaven animadament i mentre s’apropaven a mi, reien i es petonejaven com si ho haguessin fet tota la vida. Quan els vaig tenir a sobre, me’n vaig adonar que el noi havia begut. Era la primera vegada que ho feia havent d’agafar el volant i el fet em va inquietar.

Mentre en Marc conduïa, la noia se li acostava i li feia petons. En un punt concret de la carretera, el noi es va desviar per un camí poc recomanable i va buscar un racó fosc i apartat. Més em faltava allò, amb les ganes que tenia d’arribar a casa i em tocava aguantar les calentors de la nova parella.

En un tres i no res, s’havien tret la roba, que havia anat a parar al seient del darrera. Ja no els importava si algú els mirava. Els culs suaus i tendres fregaven la tapisseria desprenent una escalfor lleugerament molesta. Es van ajeure com varen poder en la incomoditat del lloc i uniren desesperadament els seus cossos. La xicota tenia uns pits esplèndids, tot s’ha de dir, plens d’aquella joventut tant deliciosa. Les mans anaven d’un lloc a l’altre sense descans. De cop i volta, el Marc es va aturar, va estirar els pantalons i d’una de les butxaques en va treure un embolcall diminut. El va obrir i se’l col·locà. Des d’aquell moment, tot va anar més ràpid. Tot es va acabar en pocs minuts.

La noia va agafar la seva roba i se la va posar a sobre com si ara li fes vergonya que les seves parts íntimes seguissin exposades a l’aire. Quan el Marc es va recuperar una mica, es va vestir i es va posar de nou al volant. El dia ja clarejava. Però no anàvem bé, tornàvem enrere. És clar, havíem de deixar la noia a casa seva.

El viatge de tornada va ser silenciós. En Marc no tenia res a dir. Els efectes de l’alcohol encara es deixaven notar en aquell cos jove que no hi estava acostumat. Potser en condicions normals ho hagués pogut evitar. Ja sé que no va ser culpa seva, però, anava begut.

Ja fa deu dies que és a l’hospital. Diuen que ha sortit del perill, però, que tardarà a posar-se bé. El cas és que no sé pas què passarà amb mi. Tinc cops per tot arreu i el meu estat és lamentable. Em fa mal tot, però sóc optimista i penso que me’n podria sortir.

Ara, només em queda esperar. Esperar que el Marc o qui sigui, decideixi si em fa arreglar, o es compra un cotxe nou. La continuïtat d’una amistat com la nostra, gairebé sempre, depèn d’una decisió com aquesta.