| Luchy
Núñez Martínez neix a Tarragona, el novembre
de 1944, és la segona de tres germans d'una família
de llarga tradició militar.
Va
estudiar el batxillerat de ciències i preuniversitari
al col·legi religiós del Sagrat Cor de Tarragona.
No va ser una estudiant model. Preferia els contes, i les novel·les
als llibres de text, i els feia servir com a llibres de lectura.
El seu llibre preferit i el que utilitzava amb més assiduïtat
era el diccionari de Casares. Potser era una nena introvertida i
somiadora, i sempre es recorda a sí mateixa amb un llapis
i un paper, reconstruint tot allò que no li agradava. A l'ingrés
al batxillerat, amb només deu anys, va obtenir el seu "primer
premi literari" amb una redacció que fou llegida davant
de totes les alumnes de batxillerat i de magisteri.
A
l'adolescència ja havia decidit que volia escriure i
els seus únics excel·lents, els que va merèixer
a l'escola, van ser els de la literatura. Aleshores va publicar
el seu primer article al Diari de Tarragona, on continua col·laborant
a l'actualitat. Quan va acabar el batxillerat va ingressar a la
Diputació, com a funcionària. Un any després
va demanar l'excedència i se'n va anar a França, al
col·legi Jeanne d'Arc, situat a Aubusson (La Creuse), on
va estudiar el curs de Philosophi que equivaldria al preuniversitari
espanyol.
Va
tornar a Espanya, amb la intenció de seguir els seus
estudis d'hostessa a Londres, però va conèixer a qui
va ser el pare de les seves tres filles i es va casar, tot traslladant-se
a viure a Granada al 1963, i dos anys després a Barcelona.
Al 1978, va morir el seu pare i la Luchy Núñez va
patir una commoció tan forta que va abandonar el seu domicili
familiar; es va tancar en una cel·la de Montserrat. Va romandre
allà escrivint dia i nit una carta al seu pare, en la qual
tractava de recuperar el temps perdut. "Si vinieras -li diu
al seu pare- te exigiría ¡no hables! Que me urge hablar
primero de lo mío. Te explicaría en qué manera
lamento no haber aprovechado el tiempo en que tu vida y la mía
coincidieron". D'aquesta carta sorgeix el que va ser el seu
primer llibre, "Paseos", un conjunt de breus relats plens
de melangia i el fil conductor dels quals és l'absència
del seu pare. Va seguir a Barcelona fins el 1982, any al qual va
tornar a la seva ciutat natal, amb les seves tres filles. A Tarragona,
va reingressar a la Diputació i, amb la seva filla petita
en edat escolar, es va llicenciar en Filologia Hispànica
a la Universitat Rovira i Virgili.
| |
|
|
|
Luchy
Núñez amb el crític Lorenzo López
Sancho
|
| |
A
la seva tornada, troba envellida la seva ciutat. Les pedres,
els monuments segueixen erectes, però les persones han desaparegut
o es creuen amb ella sense reconèixer-la. Cada racó
és una retrobada amb el temps passat. Escriu
en un dels poemes que
van adquirint forma i que constituiran el seu segon llibre, un poemari
dedicat a Tarragona:
| |
| Siempre
quedan las piedras |
| las
rosetas de los sueños y las vidas |
| |
El llibre es titula "Elongación de Rotura"
i en ell l'autora despulla la seva ànima al límit
mateix de la màxima amplitud, és a dir, el punt d'inflexió
al qual, si es va més enllà, es corre el risc de no
poder escapar-se als dimonis personals. D'aquí que al poema
"Murallas romanas", l'autora confessi:
| |
| Heme
de pronto aquí, y os digo |
| que
mi hija no va a notar mi desconcierto |
| |
"Elongación
de rotura" és un cant a l'amor a la ciutat de Tarragona.
A
la seva tornada a Tarragona es va consolidar com a escriptora,
ja que el mateix any al qual publica el seu poemari, va obtenir
el tercer lloc al premi Ateneo de Sevilla amb l'obra "Doña
Pura A.A." i, a l'any següent, el quart lloc en el premi
Planeta, amb la novel.la "Abre la boca". Per altra banda,
col·labora assíduament amb el Diari i eventualment
en revistes literàries i especialitzades en filologia, com
la revista "Salinas" de la Universitat Rovira i Virgili.
Al
1990, i sense deixar el seu lloc de funcionària de la
Diputació, va guanyar el premi Ciudad de la Laguna, amb la
novel·la eròtica "Tiemblo al hombre", i
un any després Juan Carlos Onetti la va trucar per a felicitar-la,
donat que acabava de guanyar el premi internacional de relats Juan
Rulfo, al qual s'havien presentat 3.724 escriptors de tot el món.
Va rebre el guardó de Radio France, a la Maison de l'Amerique
Latine, al Boulevard Saint Germaine, de París. El relat es
titula "En el pucching de las costillas de Dios" i fou
publicat per l'Editorial Diana, de Mèxic.
Un
dels seus articles, publicat al Diari de Tarragona, titulat
"Matar a un niño", va estar seleccionat pel jurat
del prestigiós premi de periodisme César González
Ruano i, fins la data, Luchy Núñez s'ha convertir
en l'única dona de l'Estat espanyol guanyadora de l'esmentat
guardó, des de la seva creació el 1975. La Fundació
Cultural Mapfre Vida, va publicar, amb motiu del XXV aniversari
del premi González-Ruano de Periodisme, una edició
amb tots els escriptors i periodistes guanyadors.
Amb
les seves col·laboracions a la premsa local, Luchy Núñez
va aconseguir un estat d'opinió i de denúncia social,
que la majoria de vegades no és del gust de la classe política.
Això, juntament amb la circumstància que ella és
funcionària de la Diputació de Tarragona, li creà
més d'un problema amb els polítics als quals coneix
de primera mà. No en té bastant amb els seus articles
i al 1995 publica "Jefes, Jefecillos y otros animalillos",
novel·la d'humor de la qual, funcionaris i polítics
no en surten gaire ben parats.
Arran
de l'adolescència de la seva filla petita, va endinsar-se
en el món dels joves, descobrint que la rebel·lia
no és una cosa "forçosament dolenta", simplement
és una manera d'estar a la vida i d'anar creixent, pròpia
dels adolescents que s'ha de respectar. Fruit d'aquesta etapa és
el seu primer llibre de literatura juvenil, "No es tan fácil
saltarse un examen", premi Gran Angular 1998, de la editorial
SM. Luchy Núñez es troba còmoda a la literatura
juvenil i insisteix amb dos llibres més, amb els quals obté
el doble accéssit al Premi Lazarillo 2001 amb les novel.les
"¿Quién dijo viejo?", publicada per l'editorial
Bruño, y "Corriendo niño, llegando hombre".
El
mateix any va quedar entre les finalistes del premi "Café
Gijón", amb la novel·la "Los vados del desierto",
actualment pendent de publicació.
Actualment
està treballant en dos novel·les i és columnista
del diari gratuit Metro Directo, de Barcelona, i col·laboradora
del Diari de Tarragona.
| |
|
|
|
Luchy
Núñez com a jurat d'un concurs de narracions
|
| |
|