L'obra més extensa i la més carismàtica de Sebastià Juan Arbó, és escrita en prosa. Les seves novel·les, entre elles, algunes obres mestres de la nostra literatura, els seus relats, les seves memòries, les seves biografies, i també les seves obres de teatre, formen un ampli ventall que ens parla d'una manera molt especial, del seu autor.

S'han dit moltes coses de les obres d'Arbó, ell mateix ha dit moltes coses de les seves obres, el que sí és clar, és que a través d'una visió agra del món, al menys del món que ell coneixia, ens mostra l'ambient rural de les terres de l'Ebre, i en aquest escenari, i trobem bona part dels records de la seva infantesa.

Terres de l'Ebre.

L'hàbitat de les seves obres, es desenvolupa bàsicament al voltant de la ribera de l'Ebre, i el personatge típic de les seves novel·les, acostuma a ser un ésser turmentat que no s'ha integrat en el medi. El conjunt de l'obra d'Arbó, presenta un món impregnat d'un fatalisme tràgic, heretat de la lectura dels tràgics grecs, i configurat per històries sentides narrar a una veïna o a altres persones, durant la infantesa i l'adolescència. Una de les obres que es basa precisament en fets verídics que l'autor va sentir explicar a Amposta, va ser "Tino Costa", la història d'un home estrany, incomprès, d'un home que en el fons tenia bon cor, però que ningú va saber valorar-li, i que finalment acabà els seus dies d'una manera molt dramàtica. En una part d'aquesta obra, l'escriptor s'aparta del baix Ebre, per descriure com un autèntic infern, les peripècies del seu protagonista als barris baixos de Barcelona.

Sebastià Juan Arbó, era un home que no acabava d'estar satisfet amb el seu treball, de manera que moltes de les seves obres, una vegada les enllestia, les retocava i les tornava a retocar abans no les donava per acabades definitivament. Així per exemple, la novel·la "Notes d'un estudiant que va morir boig", la va refer, i la va publicar dos anys més tard amb el nom de "Hores en blanc", donant-la ja com a definitiva, però vint anys més tard, la torna a refer, i més tard la edita amb el nom de "L'hora negra".

Parlant d'aquesta obra, va neixer una vegada que l'Arbó va anar a visitar un pres, i el carceller, que era parent llunyà de la seva dona, i sabia les aficions de l'escriptor, li va donar uns fulls que havia trobat en una cel·la; l'autor els va estudiar, els va ordenar, i va informar-se i documentar-se sobre la vida d'aquell home que els havia escrit, i d'aquesta manera, quan va poder recopilar la informació necessària, va donar forma a aquells fulls solts i desordenats que li havien donat.

"Tino Costa", que ja estava escrita l'any 1939, i no es va publicar fins l'any 1947, també va ser retocada, i l'autor hi va esporgar un bon nombre de repeticions, entre altres coses.

Pel que he pogut llegir, una bona part de la crítica, i això coincideix amb el meu pensament, considera "Tino Costa" com l'obra mestra de l'autor, encara que sembla que el propi Sebastià no ho creia així. En una carta del senyor Arbó, a l'editor Joan Sales, el setembre de 1967 referint-se a l'obra "L'espera", l'escriptor diu:

Jo abrigo la sospita i quasi la certesa que en efecte aquesta és la meva obra més reeixida i per tant la millor.

És possible que l'autor tingui bona part de raó en pensar d'aquesta manera, ja que en aquesta obra, es nota la maduresa del seu creador, i l'estil de la narració, és més pausat, amb menys nervi. En aquesta mateixa carta es pot llegir un paràgraf que ens mostra fins a quin punt preocupava a l'autor, el fet de que les seves obres quedessin ben elaborades:

Vet aquí que cada vegada, en rellegir una nova versió de "L'espera", em semblava indispensable retocar-la i refer-la de cap a cap. I passaven els anys, i quan venies a demanar-me-la, jo havia d'abaixar el front.

Podríem parlar de cada una de les obres de l'autor, perquè en totes hi trobaríem detalls importants per a comentar, però ens limitarem a parlar breument d'una de les obres més conegudes, i possiblement la més llegida: "Terres de l'Ebre".

Caçador en l'àmbit rural de l'Ebre.

"Terres de l'Ebre", encara que va ser la segona novel·la que l'autor va publicar, en realitat va ser la primera en acabar d'escriure, ja que al voltant de l'any vint, ja estava llesta. Hi ha un narrador que dirigeix el relat, i l'estil és donat a la descripció del paisatge, amb l'alentiment del ritme narratiu que això comporta. Es tracte d'una novel·la que vol passar a través de tres generacions de pagesos del Delta. L'obra es basa en la gran riquesa de descripció del paisatge, i la pobresa en què estan sumits els personatges que l'habiten. Uns personatges creats en la duresa, quasi bé en la crueltat d'una natura que lluiten per dominar. Tard o d'hora acaba sorgint en la vida d'aquestos homes, el seu drama, el seu esfondrament.

Un camperol amb la seva aixada.

Carme Arnau, precisament en el pròleg de l'obra "Terres de l'Ebre" que l'any 1980 va editar Edicions 62, comentava que hi ha la presència d'una fatalitat inexorable que sembla menar els personatges directament a llur perdició, mentre que la crueltat presidirà les relacions humanes, una crueltat que desembocarà, sovint, en fets tràgics.

A la introducció de "L'Obra Catalana Completa" de 1992, hi ha una sèrie de paràgraf que complimenten d'una manera molt concreta, el significat del conjunt de l'obra d'Arbó:

• Amb Arbó ens trobem davant d'un dels casos habituals en la literatura contemporània de la novel·la concebuda com a catarsi personal.
• Arbó transforma la novel·la en una metàfora de la vida, en un àmbit on pot realitzar autènticament les seves inquietuds; el fet d'escriure esdevé així l'objecte de la seva vida i s'investeix d'una significació gairebé sacerdotal. A poc a poc la literatura es va revelant com la dimensió preferida de l'autor, una dimensió capaç de donar sentit a una vida travessada per algunes de les calamitats del segle.
• L'aventura literària d'Arbó constitueix un insospitat retrat moral de l'home contemporani, que ens en mostra la cara fosca - la manca de sentit, la violència, la deshumanització - i construeix un àmbit simbòlic, el de l'escriptura, que funciona en un doble pla: d'una banda reflecteix aquesta realitat a través d'un estil magmàtic, que aconsegueix de penetrar els replecs de l'ànima dels personatges; d'altra banda, es proposa com a metàfora d'una dimensió trascendent capaç de dotar de sentit l'existència humana.

Finalment, unes paraules del propi escriptor, que ens demostren que el pas del temps realment va influir en la seva obra, i que una part la podríem classificar com les "Obres de la joventut", i l'altre part, les podríem classificar com les "Obres de la maduresa":

Ha pasado el tiempo; se han producido cambios, en la nación, y en los hombres, y también en algo he experimentado los efectos de los cambios y del paso del tiempo.